En l’article del mes de gener, La millor feina del món, us explicava que la condició per acompanyar els meus alumnes de l’Institut Gaudí al viatge de final de curs de 4t d’ESO era la resolució d’un repte matemàtic durant les festes de Nadal. S’hi van afanyar perquè els feia molta il·lusió que els acompanyés i el van acabar encertant. I fa uns dies, va tenir lloc este esperat viatge a Sevilla. Juntament amb tres professores més, amb les que ens quedarà una bona amistat, vam compartir una setmana intensa amb 51 alumnes, plena de moments per recordar, experiències compartides i reflexions que em porten a escriure estes línies.
Com a professor, moltes vegades m’he preguntat quina és realment la meua funció dins l’aula. Ens ensenyen que hem de transmetre coneixements, preparar els alumnes per als exàmens, ajudar-los a resoldre equacions, entendre la literatura o interpretar fets històrics. Però crec que l’ensenyament va molt més enllà dels llibres i les lliçons.
Com a professor, moltes vegades m’he preguntat quina és realment la meua funció dins l’aula
Durant el viatge no han utilitzat les equacions de segon grau ni la sintaxi, però sí que han hagut de posar en pràctica diferents competències i demostrar que són ciutadans adults. I veure’ls actuar per Sevilla evidenciava la importància de ser bones persones, un valor que cap llibre de text pot plasmar, però que és fonamental en la formació de qualsevol alumne. A més, la confiança que es crea entre alumnes i professors genera un vincle de respecte mutu que també afavoreix l’aprenentatge a l’aula.
Puc dir, sense cap mena de dubte, que els meus alumnes van demostrar no només una maduresa exemplar, sinó també una qualitat humana que em fa sentir molt orgullós. Es van comportar amb respecte, van gaudir sense perdre la consideració cap als altres i van demostrar que l’educació no és només el que s’aprèn en un pupitre, sinó el que es reflecteix en cada gest, en cada paraula i en cada actitud.
En el nostre grup hi havia dos alumnes amb autisme als que els seus companys van fer sentir importants tractant-los, simplement, com dos més del grup. Hi ha moltes maneres de demostrar empatia i generositat, però crec que no n’hi ha cap de més bonica que fer sentir tothom inclòs, sense necessitat d’indicacions, sense paternalismes, només amb naturalitat. Què millor que veure com s’ajudaven entre ells sense que ningú els ho demanés?
Sovint es diu que els viatges et canvien, que tenen la capacitat d’obrir la ment i fer-nos créixer. I crec que, per molts d’ells, que potser mai havien fet un viatge d’estes característiques, este ha sigut un aprenentatge vital. Han descobert que el veritable canvi no ve només dels llocs que visitem, sinó de la manera com els vivim i, sobretot, de les persones amb qui compartim el viatge.
En una de les típiques converses filosòfiques que els alumnes de 4rt d’ESO et poden plantejar durant el viatge, va sorgir una reflexió sobre què ens fa realment feliços. Algú va preguntar si els diners porten la felicitat, i el debat va ser interessant. Però si haguéssim d’analitzar què ens va fer sentir plens en este viatge, la resposta és ben senzilla: els companys. Els somriures compartits, les confidències navegant pel Guadalquivir i els moments d’alegria sense cap més pretensió que viure’ls junts.
Malauradament, el nostre sistema actual prioritza valorar els alumnes únicament pels seus resultats acadèmics i no per la seua qualitat humana
L’educació sovint es mesura en números: notes, mitjanes, percentatges d’aprovats. Però, com deia Einstein, “si jutges un peix per la seua habilitat per escalar un arbre, viurà tota la vida pensant que és un idiota”. Malauradament, el nostre sistema actual prioritza valorar els alumnes únicament pels seus resultats acadèmics i no per la seua qualitat humana. És important saber matemàtiques? Sí. És important saber llengua i literatura? També. Però més important que tot això és ser bona persona. I aquí rau la reflexió d’avui: al final, l’essencial no són les equacions resoltes, sinó la capacitat de mirar el món amb empatia, de ser generosos i de donar sense esperar res a canvi.
I l’última lliçó va arribar quan ens pensàvem que tot ja s’havia acabat. A la tornada, en baixar de l’AVE a l’estació del Camp de Tarragona i pujar per la rampa mecànica, davant dels alumnes hi havia un grup de 7 o 8 persones d’avançada edat. Una d’elles va ensopegar i va caure al final de la rampa, generant un tap. Els alumnes no podien avançar, però tampoc es podien aturar, perquè la mateixa rampa els empenyia cap amunt. En aquell moment, i segurament fruit dels nervis en veure l’alumnat damunt de la dona, el grup de gent gran es va posar a cridar i, fins i tot, els va insultar. Però, tot i la tensió del moment, els alumnes es van aixecar com van poder, van ajudar la dona i van continuar el seu camí sense encarar-se ni dirigir cap comentari als qui els increpaven.
El nostre futur és a les mans de les generacions que venen darrere nostre. I si els alumnes que han compartit este viatge en mi en són una mostra, crec que hi ha motius per l’esperança. Perquè han demostrat que, quan volen, poden ser responsables, respectuosos, amb valors sòlids i un cor enorme. Este viatge no només ha sigut una experiència per a ells, sinó també per a mi, perquè a més de disfrutar he vist que el millor que ens pot passar com a docents no és ensenyar matemàtiques o història, sinó contribuir, encara que sigui una mica, a formar bones persones.
Gràcies per fer-me sentir orgullós de ser el vostre professor.