El proppassat dimecres 19 de febrer, la Generalitat de Catalunya, representada per l’IDESCAT i el Departament de Política Lingüística, va fer públics els resultats de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població de 2023. L’enquesta en qüestió forma part d’una sèrie demoscòpica que es remunta a l’any 2003 i constitueix una eina imprescindible per a l’anàlisi de la situació del català les dos darreres dècades. Siga dit, d’entrada, que la presentació tardana dels resultats va aixecar tot un seguit d’especulacions sobre el motiu de la demora. No voldria decebre els amants dels contubernis, però el tractament d’un devessall de dades d’elevada complexitat com el que ens ocupa requereix una explotació pacient i rigorosa. És per això que les dades d’aquesta valoració quinquennal solien sortir cap a la meitat de l’any següent. Endarreriment n’hi ha hagut, efectivament, i l’hem de situar, segons em diuen fonts ben informades, en el marc de l’estressant posada en marxa d’una estructura nova de trinca, on ha de descansar la tasca de la nova Conselleria de Política Lingüística. D’altra banda, amb la presentació de les dades en qüestió no acaba la cosa, sinó que més aviat comença un nou període d’anàlisi, que haurà de posar llum a moltes de les preguntes que ha suscitat aquesta primera versió feta pública.
Posar la llengua en l’agenda sociopolítica ho considero fonamental, determinant si voleu, en uns moments en què la conscienciació de la població sobre el seu paper en la revitalització de la llengua catalana ha de ser un objectiu indefugible
Com era d’esperar, les reaccions han estat diverses i, fins i tot, contraposades. És el que té fer estimacions a partir d’unes expectatives apriorístiques, sense dotar l’anàlisi d’una distància suficient que n’objective – fins on siga possible- l’apreciació. El cas és que el rebombori mediàtic ha sigut important i qui us parla hi ha participat potser més del que hauria volgut. Val a dir, però, que posar la llengua en l’agenda sociopolítica ho considero fonamental, determinant si voleu, en uns moments en què la conscienciació de la població sobre el seu paper en la revitalització de la llengua catalana ha de ser un objectiu indefugible.
Com deia, uns han vist en les dades l’enfonsament d’un vaixell que ja anava a la deriva, tot intentant tapar les fuites d’aigua d’una carcassa envellida i malmesa d’haver de suportat una maltempsada infinita. Uns altres, en canvi, no dubten de la fortalesa d’una embarcació que ja ha superat inclemències meteorològiques de notable adversitat. I al bell mig, encara hi ha un altre grup que, més enllà de reconèixer l’extraordinària resiliència de la nau, mostra una preocupació més que raonable davant els nous reptes que depara a la navegació un canvi climàtic que ha alterat profundament les línies de cabotatge tradicionals.
És en aquest darrer escenari on milita l’autor d’aquest paper. Una militància, tot s’ha de dir, que sovint resulta feixuga i algun cop desagradable. No en va, avui en dia no pronosticar la mort del català et pot situar en una mena de quintacolumna de negacionistes, aliens a una realitat clamorosa. Com és sabut, benvolgut lector, les percepcions individuals no solen reconèixer que parteixen d’una subjectivitat no menys clamorosa … I el cas és que les percepcions mobilitzen actituds i comportaments lingüístics de gran transcendència a l’hora de garantir la viabilitat comunicativa de les llengües. No cal que us diga que, aplicat a la llengua catalana, una mirada que descanse en el determinisme fatalista, si bé pot animar a reforçar un capteniment favorable a la llengua, també pot desincentivar el compromís d’altres sectors, potser no tan vinculats emocionalment a la llengua com els primers, que difícilment s’apuntaran a una causa perduda. Hem de saber trobar un to adequat, que siga assumible per a la majoria de les persones que han de participar activament en el canvi de tendència d’una situació sociolingüística de minorització persistent.
Una de les informacions més preocupants és la constatació del retrocés sostingut dels indicadors corresponents a la base demolingüística (llengua inicial i llengua d’identificació) i als usos de la llengua catalana (llengua habitual i àmbits d’ús)
La meua valoració dels resultats defineix una situació ambivalent, amb llums i ombres. Sense dubte, la situació actual de la llengua catalana és d’una elevada complexitat i mereix anàlisis ponderades. Així, d’una banda, les dades han aportat informacions que es podrien catalogar com a negatives i, de l’altra, també han aportat notícies positives. Una de les informacions més preocupants és la constatació del retrocés sostingut dels indicadors corresponents a la base demolingüística (llengua inicial i llengua d’identificació) i als usos de la llengua catalana (llengua habitual i àmbits d’ús). També s’han matisat algunes dinàmiques d’atracció anteriors (decalatge entre llengua inicial i d’identificació). En el vessant positiu destaca la fortalesa de la transmissió lingüística intergeneracional, l’increment en nombres absoluts de coneixedors de la llengua i l’interès dels nouvinguts per accedir a la llengua catalana. I encara, pendent d’una valoració més aprofundida, és destacable l’emergència de constructes bilingües, especialment en la identificació i els usos de la llengua.
Som, per tant, en un moment crucial, en què allò que fem (o que no fem) per la llengua determinarà que continue en un declivi decebedor o que emprenga un nou camí cap a la normalitat
Tot plegat, s’ha donat en un context de multilingüisme extrem, que situa el factor demogràfic al bell mig de la diagnosi. Les migracions, doncs, han esdevingut protagonistes d’una causalitat que requereix encara molta recerca que n’avalue rigorosament el seu impacte. A propòsit d’això, la composició de la població mostra uns canvis que tendencialment porten a una pèrdua de pes dels nats a Catalunya i a la resta de l’Estat, mentre que els nats a l’estranger van guanyant presència, fins a representar prop d’una quarta part dels residents.
Som, per tant, en un moment crucial, en què allò que fem (o que no fem) per la llengua determinarà que continue en un declivi decebedor o que emprenga un nou camí cap a la normalitat. No soc amic del discurs transcendent, però no puc deixar de plantejar l’acció normalitzadora de la llengua catalana en termes de repte de país. I com a tal, ens interpel·la a tots, als de dalt (els qui manen), als de baix (el ciutadà catalanoparlant i el qui no ho és) i als del mig (el món de l’associacionisme). Necessitem totes les sinergies possibles perquè el desafiament és colossal. Talment com el premi, situar el català com un exemple reeixit de la causa internacional de la preservació de la diversitat lingüística.
Miquel Àngel Pradilla Cardona
Catedràtic de Sociolingüística catalana de la URV
Membre numerari de la Secció Filològica de l’IEC