Article de David Prats
No és casualitat que Adam Raga escollís el Palau Sant Jordi de Barcelona per disputar, diumenge passat, la seva última cursa oficial com a pilot professional. L’escenari olímpic ha marcat la carrera del pilot d’Ulldecona que, als seus 42 anys, tanca un dels capítols més significatius de la història del motociclisme i de l’esport de casa nostra. Quan l’any 2001 es disputava el Trial Indoor de Barcelona, l’Adam i el seu pare Josep hi eren com a espectadors. Ja llavors era pilot oficial de Gas Gas, però ni s’imaginava com anirien de ràpid les coses a partir d’aquella temporada. Tant va ser així que un any més tard, el 3 de febrer de 2002, a la mateixa muntanya de Montjuïc, Raga debutava en la històrica cita barcelonina i veia com un Sant Jordi ple de gom a gom corejava el seu nom després d’una espectacular i sorprenent victòria contra pronòstic. Els pocs que encara no havien sentit a parlar d’aquella jove revolució que volava com ningú d’obstacle en obstacle van convertir-se en fidels seguidors i, des de llavors, ja mai més res va tornar a ser igual.
Aquell any, Raga s’enduria el bronze en el campionat el món sota sostre, però l’explosió definitiva es produïa l’any 2003, quan ell i la seva Gas Gas es proclamaven campions del Món ‘indoor’ a Madrid en una prova en la qual el seu màxim rival fins al moment, Dougie Lampkin, ni tan sols va entrar en la final. Era el clar reflex del canvi de cicle que acabava de començar.
Nascut esportivament de l’afició del seu pare al món del trial, l’Adam va arribar a l’elit esportiva “a l’antiga”, és a dir, començant directament a practicar aquesta modalitat amb moto i no practicant el trial amb bicicleta, com havien fet bona part dels pilots de la seva generació. Després de participar de petit al Desafío Mecatecno, l’any 1995 va sumar el seu primer títol, en convertir-se en campió de Catalunya Cadet i, dos anys més tard, es coronaria a l’estatal de trial Júnior. Tenia 15 anys i competia com un pilot de primer nivell, fet que va cridar l’atenció de l’equip Gas Gas, que l’any 1998 el fitxava com a pilot oficial sota la batuta de Jordi Tarrés.
Gas Gas i Jordi Tarrés
A partir d’aquest moment començaria la seva explosió. Sota la batuta de Tarrés, es trasllada a viure i a entrenar a Rellinars, on la seva vida es converteix en trial al cent per cent, i comença una escalada imparable. Es proclama subcampió d’Europa l’any 1999 i l’any 2000 aixeca la corona europea, a més del mundial Júnior. Ja el 2001, guanya el seu primer Trial de les Nacions i un any després el Sant Jordi ho canviaria tot completament.
Espectacular com pocs i amb un pilotatge directe i enèrgic, Adam Raga és el pilot que ho ha guanyat tot amb la llengua fora –literalment–, ja que el vell costum de petit de mossegar-se la llengua a l’hora d’atacar obstacles complicats l’ha acompanyat durant bona part de la seva carrera. Malgrat aquesta característica simpàtica, tots els seus rivals i el paddock en general del món del trial van aprendre ràpidament que el d’Ulldecona era un rival al qual calia prendre sempre molt seriosament. Fins i tot en els últims trials disputats a l’aire lliure la temporada passada, com ara al mundial de Ripoll,lluitant pel podi a títol individual, o a Pobladura de las Regueras, guanyant el Trial de les Nacions per equips, l’Adam no ha donat mai un punt per perdut.
Obstinat fins a l’extrem, acumula sis títols de campió del Món, quatre sota sostre i dos a l’aire lliure, així com dinou victòries amb Espanya en el Trial de les Nacions, a més de vuit en el ja desaparegut Trial de les Nacions Indoor. El palmarès en l’àmbit estatal és encara més extens, i molt més que ho podria haver estat si no fos, com el mateix Raga reconeix, “si no m’hagués trobat amb algú com Toni Bou”. De fet, la rivalitat amb el pilot de Montesa ha marcat i ha fet encara més gran la figura de Raga, que amb quaranta anys llargs es retira en plena forma i disputant, si no pot la victòria, sí el podi en cada cursa.
Trial, bous i jotes
Faldut de cap a peus, amant dels bous i de la jota, ha tingut rivals durs i complicats, com ara Dougie Lampkin o Albert Cabestany –la seva nèmesi tarragonina–, però el que més ha marcat la seva trajectòria ha estat, sense cap mena de dubte, Toni Bou. I va ser darrere de Bou, precisament, de qui va acabar en el podi del seu comiat somniat a Barcelona el passat diumenge.
Durant el seu comiat l’Adam va voler retre homenatge a la família i als seus pares, el Josep i l’Àngels; així com a Narcís Casas, fundador de Gas Gas, a més de Jordi Tarrés, qui el va entrenar i el va acollir, primer com a cap de l’equip Gas Gas i, posteriorment, fitxant-lo per la seva nova marca TRS quan la firma Gironina tenia problemes econòmics. De fet, aquestes dues marques i Sherco, amb la que ha disputat l’última temporada com a professional, són les tres que han marcat la carrera de Raga, a banda de la seva primera Mecatecno dels sis anys.
Dels inicis de l’Adam sobre una moto n’han passat gairebé quatre dècades, de manera que als aficionats als esports de motor els queda l’esperança que, veient la precocitat del pare i com creix el seu fill Max, és probable que en poc temps ell o la seva germana Mia, permetran els veïns del Montsià tornar a gaudir del cognom Raga en el podi d’una cursa motociclista.