Amb només aquestes tres lletres, el passat 5 de gener Elon Musk es feia ressò (a Twitter / X, és clar), d’una notícia sobre el percentatge d’immigració entre la població condemnada per violacions a Catalunya. Era el primer cop, si més no que en tinguem constància, que l’home més ric del món es feia ressò d’una notícia o contingut que tingui a veure amb Catalunya. Més encara, aquest mateix mes de gener ha participat en un míting virtual amb la candidata de l’extrema dreta alemanya de l’AfD, i ha insistit en missatges similars respecte al Regne Unit i contra el govern laborista de Keir Starmer.
Consideracions polítiques a banda, això ens ha portat a un doble debat. D’una banda, sobre el creixement de l’extrema dreta (concretament de la dreta radical, per utilitzar un llenguatge científic), i de l’altra, sobre la conveniència o no, de “continuar estant present” o bé “d’abandonar” Twitter / X, en part com a càstig al seu propietari, i com a rebuig a l’extrema dreta. Avui abordaré el primer debat.
Hi ha 5 factors, al meu entendre, que ajuden a entendre el perquè de l’increment de l’extrema dreta, no només en termes estrictament polítics i electorals, sinó també a escala social i de marc mental per a una bona part de la població.
Vot protesta. El vot cap a l’extrema dreta és, en bona part, una forma d’expressió de la protesta mitjançant el vot. I és que un dret tan bàsic, unipersonal i íntim, pot ser utilitzat en multitud de raonaments, contextos i motivacions. Si allò que ens iguala com a ciutadans és, precisament, la democràcia, allò que atorga poder a un ciutadà per protestar és, en conseqüència, el seu vot secret. Una reflexió parcial i complementària en aquest sentit: Preguntem-nos què van votar (una part) aquells ciutadans que volien exercir la protesta mitjançant el seu vot en els anys 2011 – 2015? I què voten ara? Aquesta reflexió, parcial insisteixo, ajuda a entendre cap a on s’ha mogut “el votant protesta” i, de retruc, l’estratègia actual de Podemos i de Pablo Iglesias per intentar recuperar a la formació violeta com a un referent del “vot protesta”.
Influencer dream. En política i sociologia als EUA, hi ha molta literatura al voltant del fet que, allà, una part dels votants amb menys renda i en situació més vulnerable, històricament s’ha oposat a les pujades d’impostos a les classes més benestants amb l’argument, segons el qual, elles (les persones amb menys renda), algun dia també podran aconseguir l’anhelat ‘american dream’ on, “només” amb molta feina i esforç, tothom pot arribar a guanyar una fortuna. Doncs bé, aquest ‘american dream’ tan propi de fa una generació, ara l’hem de substituir per l’’influencer dream’, que fa referència al fet que no només “tothom pot fer-se ric”, sinó que només amb el seu telèfon i, fins i tot, sense sortir de casa (és el cas dels “youtubers” i “criptobros”) podran esdevenir, no només rics, sinó i sobretot, famosos. I és evident que el marc mental que representa aquest concepte, porta associat una sèrie de valors i biaix ideològic molt evident. Això també ens permet explicar (parcialment) el diferencial ideològic entre els homes joves.
Comunicació política. Una dada molt senzilla, però reveladora: només VOX, tant a Catalunya com a Espanya, publica un vídeo (d’estil, format, llenguatge, codi, ritme i producció pensat específicament per a les xarxes socials) com a mínim, cada dia. Bé sigui de forma proactiva (creure en la importància de les xarxes socials, i de ser-hi en un codi adequat), o de forma reactiva (fer-ho com a conseqüència de la menor cobertura quantitativa i qualitativa en els mitjans de comunicació “tradicionals”), els partits d’extrema dreta han sabut llegir molt millor, de forma més intensa i abans, els canvis en les formes de comunicar, de consumir, d’interactuar i de fer activisme social i polític per part de la ciutadania.
Funcionament de les administracions. Un altre exemple pràctic: A la tardor passada s’estrenava, per fi, el documental “Las cuatro estaciones”, que explica el funcionament de la Moncloa, des d’un vessant polític, però també tècnica a nivell d’organització, mecanismes interns, etc. En el tercer capítol, s’explica que la Moncloa disposa d’una unitat de lectura, gestió i resposta a la correspondència en paper que rep el president del govern… sí, en paper. I, de fet, unitats similars les tenen també les presidències dels governs autonòmics, per no anar més enllà. Animo al lector a preguntar-se quant fa que no escriu i envia una carta mitjançant correu postal, i no diguem ja, a un polític o institució. I sobra dir, és clar, que no es disposa de mecanismes de gestió, interacció o resposta via les xarxes socials del polític respectiu. I tot això en ple any 2025.
Resposta a les fake news. Finalment, quan algú està convençut d’una notícia falsa, els mecanismes segons els quals es mostrarà disposat a escoltar, i encara més raonar i fixar-se en els arguments en contra de la seva posició són complexos, produint-se un doble efecte: barrera (contra aquells qui no pensen com jo) i biaix de confirmació (tendir a consumir i fiar-se molt més d’aquelles fonts que confirmen el seu marc mental). Però si aquesta amplificació es fa en una àgora pública (com són les xarxes socials) i no en una comunicació privada, cal tenir en compte sempre l’univers de persones potencialment espectadores i relativament neutres al respecte. O el què és el mateix, no es tracta d’intentar convèncer a qui ja creu en un “bulo”, sinó i sobretot, adreçar-se als potencials espectadors d’aquell debat o contingut. Per això mateix doncs, les notícies falses s’han de contestar i abordar de forma sistemàtica. Això sí, de res servirà contestar mitjançant una nota de premsa, una notícia falsa que algú, o molta gent, hagi vist a TikTok o a Instagram, és clar.