“Al Gobierno le han faltado tres Óscar Puente”. Faig meva la frase d’Enric Juliana, que ha repetit en les seves diferents anàlisis sobre la gestió del govern espanyol en la crisi de la DANA a València, per ampliar-la, concretar-la, i veure com aquesta simptomatologia va molt més enllà de la gestió puntual de la catàstrofe que ha arrasat a part de la Comunitat Valenciana, i ha causat desperfectes a Castella-La Manxa… i, de fet, també explica part de les remodelacions que ha fet Pedro Sánchez del seu Consell de Ministres des del 2016.
Podríem definir l’estil o el mètode Óscar Puente en tres elements bàsics: en primer lloc, una hiperactivitat tant en l’agenda, gestió i les competències de la seva cartera, en l’exposició pública i mediàtica, i en la presència a les xarxes socials (paradoxalment, en el seu cas només és a Twitter). En segon lloc, no deixar escapar cap oportunitat, per comunicar totes i cadascuna de les accions del seu Ministeri. I, en tercer lloc, sortir a defensar, reivindicar i fer de portaveu, contínuament, tant del seu partit, com del seu líder i executiu. No només a favor seu, sinó i sobretot, en contra de la resta d’actors de l’ecosistema polític i mediàtic.
I això ens porta al clàssic dilema a l’hora d’escollir perfils per a un govern: entre els noms amb caràcter més tècnic, o els més polítics. De fet, si repassem els diferents executius de Pedro Sánchez, veurem com ha seguit una línia continua descendent en els perfils tècnics, i ascendent en els polítics. I, més enllà d’altres motius de caràcter intern, organitzatiu, etc., això és degut a la necessitat, que s’ha fet evident molts cops en els darrers gairebé deu anys, de tenir ministres que políticament puguin reforçar el projecte socialista i la seva comunicació, tant pel que fa a l’agenda (tant interna de partit com externa), en l’acció de govern, com i sobretot, de defensa del projecte polític propi i en contra dels rivals polítics.
La figura de ‘portaveu’ com a tal de la Moncloa no existeix ‘de facto’, més enllà d’un tràmit tècnic
Però més enllà de les intencions, i de la creença que uns o altres determinats perfils funcionaran millor, en aquestes legislatures de Sánchez hem vist com no s’ha aconseguit resoldre aquest dèficit. Fins al punt de l’elecció de diferents portaveus mandatats per a aquest objectiu específic, però que després no han passat del simple rol de ‘moderador’ de la roda de premsa setmanal dels dimarts. Més encara, la figura de ‘portaveu’ com a tal de la Moncloa no existeix de facto, més enllà d’un tràmit tècnic.
Molts executius han patit la manca de perfils “Óscar Puente”… sense anar més lluny els governs Aragonès, i d’altres ho han compensat parcialment amb un sistema d’impuls/avaluació de les agendes dels respectius membres del govern. Però en un context d’atomització de les audiències (o el que és el mateix, on ja no hi ha un ecosistema reduït i tancat de mitjans que configuren tota la dieta informativa de tota la ciutadania), de major polarització política (ja no n’hi ha prou a defensar, sinó que també cal atacar), i en una crisi del sistema polític (administracions pensades per al funcionament d’una altra època i sense sistemes de rendiment de comptes o de participació), disposar de membres d’un govern capaços de dur a terme aquests tres elements bàsics no és només quelcom que sumi, sinó que com bé diu l’Enric Juliana, és imprescindible.