La sensació de caos, desconcert i confusió creix al món de la política. Els partits de dreta actuen com si fossin d’esquerra i els partits d’esquerra actuen com si fossin de dreta. Allò de classificar en Esquerres, Dretes, Centre, i Extrems, ja és obsolet, no serveix. A més a casa nostra han entrat en valor altres paràmetres, com per exemple l’independentisme. La realitat és dinàmica, canviant. El filòsof Zigmund Baumand (Polònia 1925-Regne Unit 2017) defineix aquesta nova realitat com La Modernitat Líquida, aguditzada per la globalitat. La feina ja no és per tota la vida, els matrimonis tampoc, res és estable, tot és líquid, fluid i canviant. El paradigma és el món de la política, on tot canvia segon a segon, Panta rei.
Una manera (tal vegada l’única) de veure la situació política actual seria classificar els partits en dos bàndols: els que aposten per un Estat fort i els que farien desaparèixer l’Estat suprimint la seguretat social, salut, ensenyament, habitatge, subvencions als desafavorits, als marginats, etc, etc. Tot privatitzat. Aquest és el somni de Donald Trump, Marine Le Pen, i els líders de totes les dretes, les moderades i les extremes. L’exemple és Milei a l’Argentina que es defineix com un “anarcocapitalista” i afirma: “L’Estat és una organització criminal.”
El centre sempre ha sigut una posició política fictícia, crec jo. És “el Limbo”, el lloc on van els nounats, els innocents sense batejar-se, ni d’esquerres ni de dretes. El centre és un lloc on els polítics de tots els bàndols, pouen els vots d’una suposada majoria indecisa, que avui també és tan líquida com la resta de la societat.
Aquí a l’Estat espanyol, el PP s’ha passat pel forro el “cinturó sanitari” des del primer dia, i ha obert la porta sense vergonya, i de bat a bat a pactar amb Vox arreu de les autonomies de l’estat, i els ajuntaments. És una tendència, un corrent d’opinió generalitzat que està creant un nou marc contextual polític a tot Europa. Un nou món parlamentari on aquest moviment, previsiblement anirà assolint més cotes de poder. Malgrat els cordons sanitaris i les campanyes mediàtiques per minimitzar els extremistes feixistes.
L’extrema dreta ha experimentat un auge significatiu a tot Europa, i a Catalunya també.
En aquesta Modernitat Líquida, caòtica i confusa, només hi ha una cosa que no ha canviat. Quan el veritable poder econòmic que governa el món toca “el pito”. Aleshores, tots firmes. Totes les dretes alineades al mateix bàndol, totes sense excepció, espanyoles, catalanes, europees i andorranes. Totes les dretes voten en bloc per salvaguardar els interessos privats dels més rics, enfront de les solucions socials en defensa del poble, les classes més baixes. Quan es parla d’economia, de diners, aquí ja no hi ha res líquid, ni modernitat, ni globalitat ni res que valgui. Tota la dreta vota en un bloc sòlid i sense diferències.
Aquí a casa nostra tenim una expressió popular que resumeix aquest comportament: “La pela és la pela”.
És igual al Congrés de Madrid com al Parlament català, com a qualsevol parlament autonòmic, nacional o regional de tot Europa. La unió en defensa del capitalisme ultra i sense entranyes de tota la dreta és un bloc monolític, una realitat inqüestionable. Però “cada terra fa sa guerra” diu la dita. A Catalunya, per exemple, les nobles i dignes aspiracions nacionals, han alterat tot l’arc parlamentari. Els partits que abans criticaven obertament el famós “peix al cove”, ara el practiquen, argumentant que no hi ha més remei. I els partits que fa uns anys van inventar-se, i són la mare i el pare del “peix al cove”, i el van practicar tot el que van poder, ara s’esquincen les vestidures i el critiquen amb una virulència inusitada. El món al revés!
La realitat de fons és que l’extrema dreta ha experimentat un auge significatiu a tot Europa, i també a Catalunya, les darreres dècades, especialment des de l’any 2000. Aquest fenomen, conegut com la “quarta onada” o “extrema dreta 2.0” (potser ja estem al 3.0?), es caracteritza per partits que busquen el poder per via electoral, adaptant-se als temps actuals. El seu creixement no només s’atribueix a una crisi econòmica, sinó també a qüestionaments sobre la identitat europea, nacional, la religió, la representació política i la immigració. Aquest és el nou centre d’atracció de totes les dretes: moderades, extremes, liberals, anarco-capitalistes, independentistes, i també dels socialistes i les socialdemocràcies.