No em refereixo al temps en sentit climatològic, que també podria ser objecte d’un article. Avui em centraré en “l’espai temporal”, de la nostra vida.
El temps és el recurs més preuat que tenim, no el podem comprar ni vendre, el tenim limitat, ja que de moment encara no sabem com ser eterns.
El temps ens permet establir un passat, un present i un futur. Naixem amb el temps, creixem amb el temps, i a mesura que anem envellint, ens va donant un cert respecte, perquè com deia el poeta Juan García Ramos, conegut com a Juanito Corazón, al seu llibre “Llàgrimes i Amor”:
“En un temps jo vaig néixer i em vaig criar amb el temps, el temps segueix tan jove
I jo, amb el temps vell.”
Al llarg del nostre camí pel temps passem per diferents etapes, però no ens adonem del veritable significat del temps fins que arribem a l’última, la ben anomenada “VELLESA”, sembla un trajecte llunyà, fins que sense adonar-te’n, estás immers en ella.
A la infància ni tan sols sabem què és el temps, la nostra màxima preocupació és l’avorriment, quan no ens dediquem als jocs. No som coneixedors del llarg viatge que ens espera des del nostre primer dia de col·legi a l’últim, durant el qual anirem creixent i aprenent, sense ser gaire conscients del pas del temps, i de sobte un dia deixem enrere els mestres, amics i companys amb els que compartim tan bons, i d’altres no tan bons moments, i arribem al final d’un cicle de la nostra vida.
Ja ens hem convertit en adolescents, i aquí, potser comencem a adonar-nos que és el temps, i creiem que va molt lent. L’adolescència és, sens dubte, l’etapa més complicada, som uns incompresos, ens creiem amb la raó absoluta, tot se’ns fa etern. Potser són els anys més difícils, però alhora els més bonics. Comencem a compartir més el nostre temps, amb els nostres amics, retallant una mica del que dedicàvem als nostres pares, que ja no ens són imprescindibles per sortir. Ja tenim una colla, amb què passar un bon temps de diversió, en realitat, pensem, que ells són únicament els que ens entenen. No sabem si volem estudiar, o què volem estudiar, si m’agradaria més treballar, o prendre’m un temps per pensar que vull fer amb la meva vida, i així donem pas a un nou cicle a la nostra vida.
El temps de joventut el vivim dia a dia estudiant o treballant. Aquí ja comencem a oblidar allò de “em sembla una eternitat”, i passem a “no m’ha donat temps”, o “em falta temps”. La major part del dia tenim la mirada posada al rellotge, la nostra major preocupació és aconseguir la independència i els nostres amics.
Ens encanta el temps dedicat a la diversió, i comencem a pensar a compartir el nostre temps amb algú, que ens faci sentir papallones a l’estómac.
I així posem fi a un altre cicle i amb això comencem una nova etapa, la de l’adultesa, sense imaginar que d’aquí a un temps passarem a ocupar el lloc dels nostres pares, com ells van fer amb els nostres avis.
Ja quan tens fills, els fiques al llit un dia, i l’endemà ja estan celebrant la majoria d’edat. Així de curt ens sembla el temps, no sé si és perquè, a mesura que anem fent anys, és com si la velocitat del temps depengués del percentatge de vida viscuda.
Ho comprovem a les primeres etapes d’un fill. Se’n vol gaudir tant, que et falten hores al dia per poder-ho fer.
Però realment, quan ens adonem del pas del temps a la nostra vida?
Per experiència, quan els pares ja li han perdut el pols alhora, el primer que penses, el proper a perdre’l seré jo.
Si bé de vegades la vida és injusta, i els fills perden el pols alhora abans que els pares. Per res no és comparable el buit que deixen els pares, amb el qual pot deixar un fill.
El temps transcorregut, aquell trajecte que semblava inabastable i que ens quedava tan lluny, ara ens sembla que ha estat molt breu.
Avui ja podem viure, amb el nostre llarg passat, el nostre present fugaç i el nostre curt demà.