Molt Honorable President (MHP) és el tracte que se li dona al president de la Generalitat de Catalunya des de fa molt temps. He vist que l’assumia, cofoi, Josep Tarradellas, després d’estar-se cinquanta anys a França i arribar a Catalunya quan ja gairebé ningú el coneixia. I ara, anys després, és un referent als discursos polítics. És la prova que el relat és el que queda. Des d’ahir, qui és el vigent MHP de la Generalitat és Salvador Illa, el 133è president en record que aquesta institució té 300 anys d’història i és una de les més antigues d’Europa.
Des de la restauració democràtica, han estat MHP, i encara ho són fins a la mort, Jordi Pujol, qui més va instaurar al ser-ho durant sis legislatures, i Pasqual Maragall i José Montilla, quan van representar la primera alternança. Avui acudeixen tots junts a actes institucionals, equiparant el que també fan a l’Estat espanyol els seus expresidents: Felipe González, José María Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero o Mariano Rajoy. Tots ells envoltants d’una aurèola de prestigi, que en realitat és el prestigi de la institució.
La segona alternança, la d’Artur Mas, va començar bé, però en aixecar la bandera del dret d’autodeterminació (eufemísticament, el dret a decidir), el prestigi del MHP es va començar a esquerdar, fins i tot retrospectivament. La dissidència no està regulada a la Constitució d’un Estat basat en la monarquia parlamentària, i el blindatge respectuós del tracte com a MHP ja no va ser el mateix per a Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra, i només Pere Aragonès el va començar a reeixir al començar a canviar l’estratègia de la confrontació total. Però, qui diríeu que ha estat el president menys respectat com a MHP? Qui ha estat el que ha generat més odi, menyspreu, ràbia, fòbia? Quin ha estat el més ridiculitzat i vilipendiat? Si féssem un estudi semiòtic posant el cognom de cadascun, crec que guanyaria Puigdemont. I des d’ahir, quan repetir una fugida, en aquest cas de forma gratuïta i sense necessitat de fer-ho, encara més, perquè va ser una provocació innecessària, un sense sentit.
Vaig estar al passeig Lluís Companys i em van dir que arribava a l’escenari des del carrer Trafalgar, com les imatges de corredisses després van mostrar. Ja dalt la tarima, va moure’s fent passos insegurs, va parlar els cinc minuts, i va marxar. Pel passadís humà que es va fer seguint les ordres de megafonia, van passar centenars de representants del seu partit, però no ell, tot i que la majoria pensàvem que, amb el tumult, havia passat sense adonar-nos-en. Només a última hora vam saber que el seu advocat havia dit que “ha marxat a casa”, un cop “ha acabat la seua faena política”. També el seu amic Lluís Llach deia que estava bé de salut.
El Puigdemont polític va venir per acomiadar-se de veritat. S’ha acabat, no té cap més recorregut
Dos indicadors que, units al que vaig captar sota l’Arc de Triomf, m’ha fet pensar, intuïtivament, que el Puigdemont polític va venir per acomiadar-se de veritat. S’ha acabat, no té cap més recorregut. Crec que la cadira buida que va deixar, i el vot delegat que no va voler exercir, pretenen indicar que ha optat per deixar la política completament. I ho entenc. Si em poso al seu lloc, i diuen de mi tot el que s’ha dit d’ell, optaria per viure i no m’arriscaria a córrer el perill que em matessen. El Molt Honorable President ja no protegeix de res.
Imagino que Puigdemont va estar amagat en una doble paret d’un pis de Barcelona, com quan s’amagaven capellans o anarquistes durant la Guerra Civil. I que potser ha agafat la ruta a peu del GR-7, direcció Europa, amb el cap rapat i les celles tintades de groc, fent d’excursionista des de la serra de Montserrat fins als Pirineus. Per què no? A vore qui la diu més grossa, que és l’altre esport que ha generat Puigdemont a les xarxes. I per què no dir-ho clar i català: Carles Puigdemont, després de set anys exiliat, estava profundament acollonit i espantat.
A mi m’és igual el com i el quan. El que m’importa és el perquè. I crec que aquest senyor, ja virtualment un exdiputat, ha optat per salvar la seua vida, en lloc de continuar arriscant-se que el maten en una presó d’Extremera, amb un senzill encàrrec-punxada a un sicari, o en un control policial dels mossos a l’AP-7, com hi ha antecedents en l’última persecució antiterrorista, delicte del qual fa quatre dies estava imputat. Guanyen els jutges corruptes i prevaricadors.
De la jornada d’ahir, rescato només però dos bons senyals d’esperança. El MHP Carles Puigdemont va legitimar al MHP Salvador Illa, i per tant s’ha acabat el període d’excepcionalitat en l’autogovern. També ho va fer el portaveu de Junts al Parlament, mostrant-li al nou president del país tot el respecte institucional com corresponia. El PSC s’ha guanyat democràticament el dret a governar-nos, i a més ha aconseguit el suport d’ERC, partit que passa a prioritzar l’eix econòmic pel davant del nacional, canviant l’estratègia dels últims anys, i rescatant la dels tripartits.
El nou president va estar a l’altura. No només va manifestar que governarà per a tots, des de la pluralitat i la diversitat (excloent únicament a VOX i Aliança Catalana); sinó que va fer una crida a que tots els partits facen les seues aportacions. Va citar Tarradellas i Jordi Pujol, i va estar especialment empàtic amb l’últim govern d’ERC, reconeixent-li la seua bona tasca. Ara tot això s’ha de traduir en fets, i a les Terres de l’Ebre serà especialment interessant i significatiu veure qui són la vintena de nous càrrecs socialistes que entren a la delegació del Govern, ja que, a priori, ni hi haurà efectius d’ERC i vorem si tampoc dels Comuns. O dels independents, que podria ser una altra via de refundació territorial, que també li aniria bé a un partit mancat d’efectius.
