Joan havia nascut amb el pròsper negoci de la família, ‘Funerària Eternitat’. El seu besavi, Andreu, expert en el món informàtic, feia més de dos-cents anys, va ser un pioner que va revolucionar el món de la mort. Va donar un nou impuls a la Funerària, incorporant els avenços de la Intel·ligència Artificial.
Joan estava a punt de celebrar el seu cinquanta-set aniversari, moment molt important on es reunia la família al complert. Però ell no tenia descendència, no estava casat. Els metges li havien detectat una malaltia estranya, als seus gens, que l’impossibilitava a tenir fills, qualsevol tipus de descendència biològica. Això per a ell era un veritable trauma. Durant la vida s’havia fet tantes il·lusions. Tenir un fill, un hereu! Havia somiat tantes vegades que el portava a l’empresa i el començava a preparar per a dirigir la funerària, com havia fet el seu pare amb ell… Però aquesta porta la tenia tancada y això era un pes, planava sempre damunt seu com una ombra fosca, i es manifestava amb aquell estat de tristesa, gairebé crònica que arrossegava.
Ara portava sis anys al capdavant de l’empresa, que tenia un total de 233 empleats humans, repartits per diferents ciutats d’Europa…. Funerària Eternitat, ‘FE’, eren les sigles d’aquell negoci, exitós, que oferia un servei únic, extraordinari. Cap altra empresa del sector no el podia superar. Es tractava de l’algoritme AM , creat pel besavi Andreu. Aquest era el gran secret, gracies al qual, la prosperitat acompanyava aquella estirp.
FE, oferia al mercat d’humans vius, la creació d’un avatar, una projecció virtual híper-real del client. Quan contractaves el servei, l’empresa funerària t’instal·lava una cèl·lula creada amb nano-tecnologia, anomenada AM (Memori Avatar) on anava enregistrant i processant tota la vida, tot el que feies durant el dia i la nit, tot el que pensaves, els records, experiències, sentiments, idees, imaginacions… Tot quedava enregistrat. AM arribava a un nivell de profunditat mig. No podia penetrar a les capes més profundes del subconscient. Però la resta ho clonava tot de forma perfecta i amb garanties.
Quan la persona que contractava el servei moria, la funerària feia els serveis clàssic, incineració, ritual religiós , ateu, etc… Aleshores es posava en marxa la AM i creava una projecció virtual del finat, de la morta o del mort, que continuava vivint de forma virtual a les xarxes. Tenia una vida virtual eterna. Amb un senzill aparell, un botó d’un centímetre, instal·lat a una habitació, l’avatar del mort cobrava vida al mon dels vius. Una projecció hologràfica perfecta, híper-realista. La AM calcava el caràcter del finat, tenia autonomia, pensava, imaginava, parlava per si sol com si fos el mateix original, ja mort i enterrat o incinerat… Abans de la defunció estava prohibit posar en marxa l’avatar. Això era una llei sagrada. A més l’aparença de l’avatar s’havia d’ajustar al moment exacte de la mort, això si, amb una versió super millorada estèticament. Era al·lucinant entrar a una casa i veure la projecció virtual d’un avi, un ancià de més de noranta anys, amb una agilitat física i mental fenomenal.
Al principi hi van haver, critiques, y reticències. Fins i tot, en el passat es va anar al jutjat. Es van celebrar famosos Judicis. Però l’empresa FE va guanyar tots el litigis argumentant que sempre respectaven la voluntat del finat. Tot era voluntari. Amés a mes l’avatar era una ajuda psicològica pels familiars. els ajudava superar el trauma de la pèrdua irreparable d’algú estimat. La resta d’arguments que van sortir d’aquell judici ben aviat es van convertir en Lleis dels Avatar a tot el planeta.
- L’avatar només pot existir quan mor l’esser humà original.
- Un avatar és exclusivament virtual, i no es pot convertir mai en un robot en cap circumstancia ni amb cap material físic, inorgànic, orgànic, biològic, etc…
- Mentre la persona, el model original humà es viu, no pot mantenir cap tipus de contacte amb l’avatar que està recollint dades en el seu cervell. Ni converses de cap mena en cap circumstancia, ni interferències directes o indirectes, etc. Els avatars son simples observadors de la vida del client. Això garantia l’absoluta objectivitat. Només en els cassos extrems, quan els clients tinguessin algun tipus de demència senil o alzheimer, els metges podien autoritzar la comunicació. Que resultava de gran ajuda psicològica.
- Els avatars han de ser una projecció real dels originals humans, respectant l’aspecte físic (millorat) dels clients.
- Els avatars no poden circular a la via publica, aire lliure, exterior, etc. Només son permesos a l’interior de les llars o, en determinades circumstancies, dins de grans edificis per celebracions, etc…
Tots aquests arguments que la funerària va argumentar, i van servir per guanyar els judicis, anys més tard, de seguida es van convertir en les Primeres Lleis dels Avatars a tot el món.
Joan, el cap de l’empresa, l’únic que tenia accés a l’algoritme del besavi Andreu, estava frustrat, desesperat per la impossibilitat de tenir fills. Un dia, en una crisi d’ansietat, que els poderosos ansiolítics no van poder dissipar, va obrir la caixa fort de l’avi Andreu. Ell era l’únic que tenia la clau d’accés. Va introduir la contrasenya al petit ordinador que hi havia dins y de seguida, la pantalla li va mostrar l’Algoritme. Desesperat només amb una idea al cap, va començar a estudiar-lo. En pocs mesos ja l’havia desxifrat i després va començar a modificar-lo. En secret, va crear una nova versió que va provar ell mateix. Era conscient que incomplia algunes lleis dels avatars, però li era igual, a més era un secret. Des de feia tres anys havia pogut connectar-se amb el seu propi avatar, la cèl·lula AM que portava instal.la des de que era petit, al seu cervell. Joan mantenia converses directes, íntimes amb el seu propi avatar, que havia batejat amb el nom del seu besavi:
-Ai! Andreuet, com estem avui?
-Be pare, estic content, perquè tu estàs content i anem sempre junts, em portes a veure el món. I el que més m’agrada es sortir a la muntanya… Sento a través de tu, veig a través dels teus ulls, oloro el paisatge a través del teu nas… Sento l’aire a la cara… Estic feliç, content.
-Ho se fill-meu… Però jo encara estic més content, perquè gracies a tu, fill de l’anima, la meva vida ha canviat, soc un altre, fins i tot ho han notat els empleats, i els parents… Ells em diuen que m’ha canviat el caràcter… Imagina’t!
-Ho sé pare, jo t’estimo molt, i soc feliç quan tu ets feliç… No ploris pare, no malgastis llàgrimes
-Son de felicitat, fill meu, per tenir-te sempre amb mi, al meu costat… Al meu cor…
– Pare jo també estic emocionat…
Aquestes eren les converses que Joan, mentalment, duia a diari amb el seu fill Andreu, el seu avatar. Les persones del seu entorn mes íntim li havien notat el canvi i també aquells estranys intervals on es quedava extasiat, penjat, semblava que la seva ment i tot ell fugís a un altre món. Però eren instant efímers, perquè el seu fill li deia:
-Pare, reacciona, va reacciona! que hi ha més gent… Hi ha roba estesa!
I Joan tornava, reaccionava amb un somriure als llavis, per aquell sentit de l’humor que tenia el seu fill, herència directa d’ell, de la família… Estava tan orgullós, tan content, tenia tantes ganes de presentar a la família el seu fill, presentar-lo en societat, al mon i sentir-se orgullós…, però això estava prohibit, de moment era el seu gran secret.
S’acostava la celebració del seu aniversari. A la gran festa que durava tres dies seguits a la super luxosa vila, a les afores de la ciutat, el Joan no només veuria als seus parents vius, reals, sinó que aquest dia, amb ells, amb els vius, també estarien tots els morts, es a dir els avatars de tots els finats de la família, a partir del gran creador del negoci, el besavi Andreu. Allí a la festa, vius i morts parlaven, es barrejaven, la diferencia entre uns i altres, aparentment era mínima, es contaven coses, reien, ballaven, nadaven a la piscina… Eren tan boniques, tan emotives aquelles festes familiars.
Joan podria parlar amb el besavi, amb la projecció virtual, l’avatar. Però es mossegava els llavis. Ell tenia ganes, unes ganes immenses de presentar-li al seu fill. El primogènit, l’hereu… Però no podia.
Tots l’estaven esperant a la gran festa. Allí estaria tota la família, els vius i els morts, tots riallers, tots plens de regals, amb una copa de cava a les mans amb un pastí amb 57 veles que Joan bufaria amb un desig al cor, un sol anhel… Però aquell deler el tenia dins a l’anima era un secret tant gran, inviolable.
Conduïa per la carretera amb el seu vehicle vintage, amb permís especial. La circulació de vehicles ja feia 100 anys que estava en mas de la Intel·ligència Artificial. Però els mes rics pagaven fortunes pel plaer de conduir ells, amb les seves mans, un vehicle antic. Joan tenia un model del 2024, valorat en 31 milions de dòlars de l’època, un fabulós i únic model de Rolls-Royce, la Rose Noire Droptail. Mentre conduïa en direcció a la mansió, parlava amb Andreuet, el seu fill. Es coneixia aquella antiga carretera que quedava dins de la seva immensa finca, i vorejava la costa, amb precipicis al mar que es perdia a l’horitzó.
-Estic decidit, fill avui et presento en societat… No puc ocultar-te més, per què he de fer-ho? Crec que la família ho entendrà, els meus pares, la meva mare, tots estaran presents i també els avis i el besavi Andreu…
-Pare, no diguis bajanades. Saps que això és impossible! Si et descobreixen serà un desastre, i mai més tornarem a parlar… Aquesta es una de les lleis dels avatars, una llei inviolable.
Joan estava molt, molt afectat, aquell 57 aniversari per ell marcava un abans i un després, era un punt d’inflexió, una frontera en la seva vida. No podia viure ni un instant més sabent que no tindria descendència, que no tindria cap fill que continués al cap davant de la funerària FE. Es trobava sol, tots els parents al seu entorn cobejant el seu lloc, cobejant la seva cadira, dirigir l’empresa… Però això, la direcció de l’empresa, el poder, arribat aquest punt transcendent de la seva vida, tampoc li importava gaire… Aquella situació havia d’acabar.
-Pare, no… Es una bogeria! Ni pensar-ho… Sé el que vols fer i em nego rotundament.
-Fill, estimat, Andreuet, perquè tu naixis, hi ha una condició imprescindible… Jo he de morir. No hi ha més remei! Saps que hem estat estudiant l’algoritme del besavi i aquest punt no es pot modificar. Els avatar només poden néixer en morir l’original… I jo vull que tu continuïs vivint eternament. T’estimo tant, ho ets tots per mi… Dono la meva vida per tu.
-No, no i no… No ho facis pare… Saps que estàs incomplint la primera i la tercera llei dels avatars. Això es presó, pare…
-Es el moment, estic conduint, per una carretera solitària, de la nostra finca… Al pròxim retomb, després de la recta, em llançaré al vuit, al mar… Moriré per tu fill, per que tu puguis néixer!!!
Era estiu, la calor era sufocant, el cel estava net, clar, només uns petits núvols de color blanc, immaculat, travessaven aquell llenç de color blau intens. El mar, les onades impetuosos, arribaven als penya-segats de la costa i es rompien amb explosions d’escuma.
El Rolls-Royce va entrar a la llarga recta, just abans d’arribar a la corba tancada, que donava al gran precipici. Allà davant mateix estava la gran mansió de la família, tots esperant-lo, els vius i els morts, per a bufar les veles del seu aniversari…
Joan, amb llàgrimes als ulls va accelerar. Dins seu, al seu cap va sentir com una explosió, era com un tret de bala i automàticament li va arribar un missatge. Es va esgarrifar. Alguna cosa greu havia passat. Amb una brusca frenada va deturar la marxa del vehicle. Va sortir fora. Contemplant el mar, aquells cel nítid i transparent va llegir la carta del seu fill, Andreu. No ho va poder resistir, va esclatar amb un gran plor, de desesperació, de tristesa, de dolor i desconsol, un udol que es va perdre mar endins…
“Pare me’n vaig per sempre… Vull desaparèixer, i sé com fer-ho. Quan llegiràs aquest missatge jo ja no hi seré. Hauré mort per sempre. Dins de tu he trobat les pistoles del jove Werther…
Però tu…, tu, pare, has de viure, perquè ets tu el que tens la vida entre les mans. Ets tu el que respires aquest aire net que ara mateix entra endins dels teus pulmons. Ets tu el que sents l’oratge que et bat a la cara i et porta la salabror del mar. Ets tu el que ara mateix estàs contemplant aquest cel immens, i l’horitzó que es perd en l’infinit. Ets tu pare meu, el que estàs viu, i plorant per mi de cara al mar. Les teues llàgrimes son reals humitegen els teus ulls i la teva cara, però et falta sentir la vida, pare. Et falta despertar. Viu, viu per mi, per tots, intensament, i quan arribi el teu final ens reunirem, però no en el mon artificial dels avatars, ens reunirem per sempre més al fons, ben al fons de l’ànima, en aquell lloc, secret, on només tu i jo podem entrar…”
El teu fill, que t’estima, Andreu.