Hi ha accions, moments paradigmàtics que, per si sols, donen l’exacta mesura moral de qui els protagonitza. Els cartells penjats per ERC amb les cares de Pasqual i Ernest Maragall amb la frase “Fora l’Alzehimer de Barcelona” , afegit a altres accions, com el ninot penjat de Junqueras o els perfils anònims al nostre territori, donen el grau de corrupció moral de la força política que encara ostenta la presidència de la Generalitat.
Sobta, i molt, el silenci d’altres partits, silenci que dona a entendre el grau de tacticisme on està instal·lada la política catalana.
A Catalunya hi ha més de cent mil malalts d’Alzheimer. Presumir de polítiques socials i fer befa de l’Alzheimer és una mostra de misèria humana. Fer burla d’un malalt molt concret és doblement miserable. Posar els interessos de partit per damunt de la dignitat dels seus propis militants és un escarni. Sort que finalment Ernest Maragall ha deixat el carnet i ha recuperar el sentit de l’honor i li ha retornat la dignitat al seu cognom. El cognom Maragall es mereixia molt més respecte. Cal reivindicar el cognom Maragall per cultura, per història.
He trobat a faltar veus reivindicant la dignitat de la figura del president Maragall. Figura escarnida amb un cartell producte del taticisme polític més barroer
Pasqual Maragall representa moments brillants de la nostra història: qui no recorda la Barcelona olímpica, qui pot oblidar al Molt Honorable President de la Generalitat que va impulsar el Nou Estatut.
Se’m fa estrany, he trobat a faltar veus reivindicant la dignitat de la figura del president Maragall. Figura escarnida amb un cartell producte del taticisme polític més barroer, emmarcat per les guerres internes d’ERC.
Amb aquests vímets fem el cistell d’un nou govern. Les negociacions per fer govern es basteixen amb aquests valors i en aquest moment.
Estic convençut que cal prioritzar l’interès del país per damunt de interessos tàctics de partits. Respectar els resultats i garantir la governabilitat. Ara bé, els acords han de fer-se amb visió de país i no de partit. La deriva d’ERC dona a entendre tot el contrari. Els acords estan subjectes a la dinàmica de la batalla interna d’ERC, de la dels cartells i l’escarni al President Maragall. Com podem esperar que pensin en la dignitat dels represaliats, de la figura del President o fins i tot dels mínims d’autogovern? La guerra interna a ERC marca la negociació.
Certament moltes vegades la política escriu recte amb renglons torts. Normalment però el que comença malament, malament acaba.
Mal moment per l’esperança….. deixem ho aquí.