Els darrers processos electorals a l’entorn europeu coincideixen substancialment amb la conformació de dues realitats socials: l’enquistament dels missatges polítics dels grans partits, que fins ara han conduït l’opinió pública; i l’aparició amb força de noves alternatives capaces d’arrossegar importants sectors de la ciutadania. La tendència al bipartidisme, que imperava a principis de meitats del segle XX (socialisme i democràcia-cristiana) s’ha anat diluint. Primer amb la fragmentació interna, sense afectar però a l’esquema inicial tant des de la dreta com des de l’esquerra; segon motiu, amb l’aparició de noves propostes singulars que malgrat s’arrengleren amb la dicotomia anterior, s’allunyen de la dinàmica partidària imperant.
La nova Europa després de l’hecatombe de la Guerra es comença a construir a partir de la renascuda Alemanya, novament potència hegemònica al continent des del seu pacte amb els Estats Units: un acord subjacent per controlar el món occidental, vigent des de la derrota del 45, que encara és ben viu mitjançant l’OTAN. La socialdemocràcia fou l’instrument idoni per assolir el seu gran repte inicial després de la Guerra: consolidar la pau arribant a atansar-se a la societat del benestar promoguda des del paraigües de l’Estat. Els països nòrdics foren l’espai ideal per esdevenir el laboratori experimental. Es van obtenir grans avenços: educació, habitatge, sanitat i jubilació. En haver-ho assolit a principis del segle XXI ja no quedava res a fer. La dreta per la seva part, tot i coincidir encara que amb moltes limitacions amb el projecte socialista, no acaba de definir la seva estratègia d’accentuar l’aposta per la societat liberal, distanciada de l’Estat protector a la que tingués un major protagonisme el poder econòmic i la iniciativa civil.
Tot plegat dibuixen un nou panorama que es fa difícil de digerir des dels plantejaments que es consideraven ja permanents
Els darrers vint anys apareixen elements nous de gran impacte que fan trontollar l’equilibri anterior: la immigració massiva des dels països subdesenvolupats, la crisi econòmica que comporta l’empobriment de les classes populars urbanes i la recuperació de la política de blocs amb la Xina, l’India i el nou imperialisme rus. Especialment els conflictes bèl·lics enquistats alguns dels quals toquen les portes d’Europa com Ucraïna i Palestina. Tot plegat dibuixen un nou panorama que es fa difícil de digerir des dels plantejaments que es consideraven ja permanents.
Tothom ens atrevim a parlar de tot, també d’allò que no entenem
Els estudiosos de la política atribueixen aquesta situació a la manca de projectes regeneradors per part dels grans partits incapaços de canviar de discurs aturats al punts de partença des de fa mig segle. Algú ha de trobar noves sortides. En aquest context agafa protagonisme una nova corrent ideològica: la filosofia política en definitiva un retorn als orígens grecs del ideari d’Aristòtil. Els nous popes del pensament social intenten trobar sortides a partir de convertir en doctrina les seves reflexions personals i els polítics esverats davant el descontrol ideològic de les seves clades els acullen atorgant-los llocs de privilegi. Els mitjans d comunicació s’omplen d’escrits d’uns nous professionals que s’han anomenat politicòlegs que, tot i intentar allunyar-se com poden de la demagògia d’internet, no renuncien al seu paper d’influencers atansant-se al dogmatisme clerical dels púlpits. Des dels escrits dels nous intel·lectuals apareixen solucions màgiques, que ja es considerava arraconat per a sempre. L’antiparadigma de la llibertat d’expressió és que tothom ens atrevim a parlar de tot, també d’allò que no entenem.
Que l’extrema dreta, en alguns casos neofeixista, superi el conservadorisme liberal històric és un fet d’avui. Que opcions electoral com la promoguda per l’activista Alvise Perez arribi a obtenir mes de vuit-cents mil vots d’espanyols a les darreres eleccions europees, vots procedents majoritàriament de la franja d’edat entre 18 i 35 anys, és una informació important. Que la joventut doni credibilitat a un propagandista, finançat per l’ultracatolicisme, difusor de bulos i falsedats, segons ha reconegut la pròpia internet en suspendre el seu compte o la justícia en imputar-lo en diversos procediments, és dramàtic. Que es doni valor com a principal argument a la denuncia contra la corrupció generalitzada (de dreta i esquerra) per part de moviments polítics corruptes en el seu origen i la seva estratègia és molt preocupant.
Les posicions antisistema, que històricament havien estat catapultades des de l’esquerra extraparlamentària han passat a ser l’argument de la nova dreta filofeixista. Fins on cal desmuntar l’actual sistema? Hom pensa que la solució no està en els discursos dels nous filòsofs des dels cercles de reflexió avalats pels vells partits. Qui sap on és la formula en aquests moments de canvi de civilització?
Josep Bayerri Raga
Periodista
