Aquesta matinada m’he despertat sobresaltada, plantada al final de la Rambla de Barcelona davant l’índex estès de Colom, que em mirava desesperat amb el tors engolit pel subsol barceloní, amb un barret de mexicà al cap. Probablement, la lectura de les crítiques a l’estrena d’El regne del planeta dels simis abans d’agafar el llit, hi ha tingut molt a veure.
Ara fa quatre anys estàvem tots semireclosos a casa, el turisme i l’hoteleria tremolaven i una bona part de l’activitat econòmica del nostre país caminava per la corda fluixa
Encara em recordo de joveneta davant el televisor visionant la primera entrega de la saga, que em va sacsejar profundament, sobretot la darrera escena. El plany enrabiat de Charlton Heston maleint les guerres davant l’estàtua de la llibertat, enfonsada a la platja, símbol de l’autodestrucció i la involució humana, avui em sembla premonitori. El missatge de la pel·lícula, estrenada l’any 1968, que absorbia les pors vinculades a la guerra freda i l’amenaça nuclear, era ben clar, els humans anem pel camí d’immolar-nos. Avui, al temor pel panorama bèl·lic actual, que triplica l’aposta, se li ha afegit la inquietud per l’agonia d’un planeta cansat i esgotat. Si no és per una cosa, serà per una altra, però no acabarem bé. Perdoneu, però aquest matí ho veig tot negre i ho podria ser, però no és la preocupació per l’escenari bèl·lic internacional, el que m’ha abocat davant el full blanc, sinó el camp de batalla que tenim a casa nostra.
Ara fa quatre anys estàvem tots semireclosos a casa, el turisme i l’hoteleria tremolaven i una bona part de l’activitat econòmica del nostre país caminava per la corda fluixa. En aquell moment, jo, pobra il·lusa, vaig creure que si sortíem del pou, aquella situació ens faria replantejar molts esquemes, els cors marcials dels dirigents despòtics s’estovarien i hi hauria una revisió del model econòmic que volem, perquè quan les coses van mal dades i el món es constipa, el primer que comença a tossir, amb més o menys energia, és el turisme. Tampoc érem els únics, el 2020, en quarantena, fa dècades que el nostre món, ferit per l’acció humana, agonitza a l’UCI. Però aquell temps de reflexió coral al que ens va abocar la covid, no va servir de res.
Barcelona ja s’ha convertit en un parc temàtic que expulsa els seus habitants i sembla que la febre per continuar apostant pel turisme no té aturador
Mentre els ambiciosos i atractius objectius de l’Agenda 2030 per fer aquest món més habitable, molts d’ells massa filantròpics i un punt naïf, omplen planes de diaris, el gran capital, que no té mides ni escrúpols, es frega les mans dissenyant com desfer-se de les faixes que els estrenyen els seus propòsits. I en aquest context ha tornat a aparèixer la melodia del Hard Rock (i no per amenitzar les pistes de ball), que ens ho ha trasbalsat tot.
Els adinerats inversors estrangers busquen terres per conquerir i actuen com a proxenetes, prostituint territoris i abocant-ne els beneficis al fons de les seves butxaques. I la nostra oligarquia bancària, que tampoc en té, d’escrúpols, és la responsable de posar-los en safata les nostres natges perquè les profanin per un grapat de dòlars. Tot això disfressat amb la popular cantarella que el projecte del macrocomplex turístic tarragoní reactivarà l’economia i proporcionarà nous llocs de treball, però, a canvi de què? Podem intuir on comença, però ves a saber com i on acabarà, l’impacte del Hard Rock, si finalment s’acaba implantant a casa nostra.
Barcelona ja s’ha convertit en un parc temàtic que expulsa els seus habitants i sembla que la febre per continuar apostant pel turisme no té aturador, malgrat la sequera, la manca d’habitatges pels seus ciutadans i la inestabilitat d’una indústria supeditada als excedents de les butxaques dels usuaris, perquè l’oci no és un producte de primera necessitat. I aquest virus s’estén i es va ramificant a més indrets, fagocitant nous territoris ja tocats, fa dècades, per la vareta màgica del turisme.
Tots hem estat i ens agrada ser visitants d’altres indrets, i el turisme és un actiu econòmic important, però com tot, s’ha de saber trobar l’equilibri i dir prou, i crec que ha arribat el moment, si no volem acabar malmetent-nos i malmetent-ho tot.
Només desitjo que d’aquí a uns anys aquestes lletres simplement reflecteixin l’ansietat infundada per un futur incert i s’hagi superat aquesta pantalla, i que, ni els mandataris amb cor bèl·lic i ànima esvàstica, ni aquells que profanen en nom del progrés econòmic el nostre entorn i malbaraten recursos, ens aboquin a una entrega real que copiï l’escena final d’El planeta dels simis.
