D’acord amb la nomenclatura oficial de la llista de carrers de Tortosa, hauria d’estar parlant de la plaça d’Alfons XII i el seu nom ja hauria estat qüestionat en més d’una ocasió des d’àmbits republicans per rememorar un rei Borbó, però en el nostre cas ens referim a una plaça Alfonso que -intueixo- quedarà per sempre en la memòria dels tortosins i també de totes aquelles persones que coneguin de prop el paisatge urbà i la cultura popular de la capital del Baix Ebre.
Seria un gest entranyable que en una futura revisió dels noms dels carrers, algun govern municipal proposés que la plaça passés a dir-se oficialment plaça Alfons
L’apropiació que d’aquest nom n’hem fet la ciutadania em fa recordar allò que també va succeir a Barcelona amb el carrer Ferran (Fernando), originàriament dedicat al rei Fernando VII, de trista memòria, però rebatejat feliçment amb el nom popularitzat pels barcelonins.
Seria un gest entranyable que en una futura revisió dels noms dels carrers, algun govern municipal proposés que la plaça passés a dir-se oficialment plaça Alfons.
Dit això, continuant somniant, i sense conèixer en profunditat les polèmiques i raons que avui protagonitzen els plenaris de l’Ajuntament, penso que també seria ben bonic formalitzar aquest canvi i penjar els nous rètols en el moment d’inaugurar la remodelació de la plaça, que tard o d’hora acabarà arribant com a necessitat imperiosa de la vida ciutadana.
I és que la plaça Alfonso va deixar de ser una plaça quan es va remodelar a partir de la construcció de l’actual pàrquing subterrani.
Les rajoles movedisses i la no-calidesa estètica i ambiental van ser la definitiva sentència que va condemnar l’espai públic a l’abandó i a l’oblit comunitari com a punt de trobada. Uns anys abans, el sacrifici i demolició del teatre-cinema Coliseum, víctima de l’especulació, ja assenyalava el camí d’una ciutat que assistia impertorbable a la degradació del seu patrimoni, creixent urbanísticament a còpia de construir sobre les velles hortes i en detriment de l’acció al seu centre històric.
El record de temps passats, lluny de buscar culpes i responsabilitats, ha de servir per mirar endavant sense caure en els mateixos errors
El Coliseum va ser un dels millors i més cèntrics equipaments culturals del segle XX, però no era l’únic element d’una plaça on també hi havia un segon cinema, el Niza (la primera sala d’art i assaig de la província de Tarragona), un Centre del Comerç en plena activitat, terrasses i un paviment de terra que permetia jugar als infants i festejar al jovent, presidit per un petit estany i una bella escultura de Soriano Montagut.
El record de temps passats, lluny de buscar culpes i responsabilitats, ha de servir per mirar endavant sense caure en els mateixos errors. Remodelar la plaça Alfonso va molt més enllà de com s’ha de gestionar un pàrquing, com s’han d’adjudicar les obres o quins materials s’han d’utilitzar. La nova transformació de la plaça ha de significar la recuperació de l’autèntica àgora que va ser. Segur que hi ha moltes maneres d’aconseguir-ho, però el punt de partida essencial és que la nova plaça no sigui un tema de partit sinó de ciutat, tornant així a les úniques formes de fer política que han servit per assolir fites importants.
Arturo Gaya. Periodista i músic.
