ENTREVISTA a la cap de llista de Junts+Puigdemont per Catalunya a la demarcació de Tarragona
Mònica Sales de la Cruz és la principal líder polític de les Terres de l’Ebre. Té 40 anys i acompanya Carles Puigdemont en el ‘tícket’ electoral com a cap de llista de Junts+Puigdemont per Catalunya a la demarcació de Tarragona. “Extravertida i apassionada”, continua donant passos endavant “perquè els reptes em motiven”.
Quedem diumenge a Jesús, al pati de l’edifici de la Immaculada. I parlem del seu lideratge: “No oblidem” que dels candidats a les 4 demarcacions “la candidata de la demarcació de Lleida és del Pirineu, i la de Tarragona és de Terres de l’Ebre. Em sembla que això és una gran declaració d’intencions”, subratlla. Hi ha un tercer tall que ens posa en alerta que també va “a totes”: “Sóc l’única ebrenca de l’executiva nacional del partit, i per tant sóc l’única persona de les Terres de l’Ebre amb un càrrec orgànic d’aquestes característiques”.
L’acompanyen, durant l’entrevista, dos persones de la seua confiança, també amb poca visibilitat -fins ara-, per a tasques de direcció política i mediàtica. La candidata va anar de número dos el 2021 fent tàndem amb el president del grup, Albert Batet, que ara es presenta a Barcelona. Sense excessives estridències, i a base de resiliència, sembla que s’està a punt d’obrir un canvi generacional, també a l’espai polític que Sales denomina “el centre ampli”. Passe el que passe amb Carles Puigdemont, el seu perfil ja està a la primera fila de sortida per al que pugue passar l’endemà de la investidura.
JMAF (fotos: FM i PV)
PREGUNTA: Per què ha triat aquest espai per fer l’entrevista?
RESPOSTA: Perquè acumula els anys d’història del meu poble, Jesús, i perquè com a regidora vaig tenir l’honor de convertir-lo en l’espai ImmArt per a fer activitats culturals.
P: Quin balanç fa de la seva etapa parlamentària?
R: Porto sis anys de diputada i al juny en farà tres que soc portaveu. Si hagués de posar una paraula, seria resiliència. He après a superar-me a mi mateixa i això, a nivell personal, és un repte impagable. Vaig decidir sortir de la meua zona de confort com a professora universitària i investigadora per fer política. Vaig començar en aquest poble, on durant sis anys i mig vaig ser regidora; però és evident que la darrera etapa com a portaveu ha estat un revulsiu en tots els sentits. Una gran responsabilitat, i la combinació de dificultat i satisfacció. Un càrrec com aquest vol molt de tu, participes de situacions molt complicades que has de saber gestionar.
P: Digui’m una negociació de la qual ha sortit contenta, i una que no.
R: M’ha incomodat molt la darrera negociació dels pressupostos, per exemple. He pogut encapçalar aquesta negociació en dues ocasions, i m’ha dolgut que des d’ERC i des del govern s’ha fet fins i tot mofa del que ha fet Junts per Catalunya. Nosaltres vam presentar un document de 114 mesures rigoroses, treballades, consensuades, i anàvem a negociar amb tota la voluntat. Aquest menysteniment m’ha dolgut enormement.
I una cosa que m’ha satisfet molt, encara que per a alguns siga menor, ha estat que la Federació de Catifaires de Catalunya haja aconseguit una declaració institucional del Parlament per acompanyar-los en el camí de ser declarats patrimoni immaterial de la UNESCO. Des de la Comissió de Cultura hi havia alguns entrebancs perquè això fos possible, i em vaig posar el tema a la motxilla. Soc catifaire -aquí a Jesús he fet catifes molts anys-, i al final vam aprovar la declaració del Parlament.
“Soc l’única persona de les TE a qui el tàndem Borràs-Turull li va demanar accedir a l’executiva”
P: Fa vuit anys va ser elegida com la primera presidenta de Vegueria de l’Ebre de l’espai convergent, llavors en transformació, encapçalant un grup de gent jove que havia de liderar el PDeCAT, però aquell procés va durar poc i no va tenir continuïtat. El reconeixement del seu lideratge va arribar molt prompte?
R: No sé si reconegut o no. Era un moment de regeneració i en aquell moment es proposava fer un relleu generacional. Al capdavall, tot aquell sotrac de canvis -en què efectivament vaig arribar a ser presidenta del PDeCAT-, m’ha acabat portant a Junts per Catalunya, el partit del qual ara en soc membre de l’executiva. Tot allò que es va viure, amb més intensitat o amb menys, amb més refundació o amb menys, m’ha acabat portant on soc ara.
P: Ha tingut una gran presència mediàtica en l’àmbit nacional, però no així a l’Ebre. Tinc la sensació que ha deixat el partit una mica orfe?
R: Ho sento però en discrepo. Soc l’única ebrenca de l’executiva nacional del partit, i per tant soc l’única persona de les Terres de l’Ebre amb un càrrec orgànic d’aquestes característiques. Els presidents de vegueria, per estatuts, després s’incorporen a aquesta executiva; però com a càrrec electe soc l’única persona de les TE a qui el tàndem Borràs-Turull li va demanar accedir a l’executiva.
A nivell de les TE, orgànicament pel partit, hi treballo molt. Però aquí hi ha altres persones amb qui faig equip i amb qui construeixo aquest projecte. Em sembla que voler ocupar tots els espais és un error. Estic sempre al costat de les persones que estan exercint aquest lideratge. És evident que tinc un rol destacat, però aquí la partida la juguem entre tots. I em sap greu que no entendre això es puga interpretar com un greuge o com un silenci. La gent de Junts a les TE sap que hi soc. Des de l’executiva del partit o fins i tot com a portaveu del grup parlamentari, les TE són el centre dels meus pensaments i de les meues lluites, malgrat que les responsabilitats que tinc m’han fet tenir una visió molt més àmplia del país.
P: Llavors, poques setmanes abans de les eleccions, ja té pensat qui pot ser el delegat o delegada del govern si guanya Junts?
R: M’agrada molt que em faça aquesta pregunta, perquè si me la fa és perquè pensa que aquestes eleccions aniran bé a Junts per Catalunya. Soc d’aquelles persones que va pas a pas i que no avança els esdeveniments per no caure en una situació de risc. Mullar-me amb un nom seria molt poc conscient per part meua. Crec que a l’Ebre hi ha persones molt ben preparades per poder ser delegat o delegada del govern, i el més important de tot és que crec que tindrem la capacitat de poder escollir aquesta persona.
“El Govern d’ERC ha acabat amb desgavell. Per exemple amb el tema dels fons nuclears. Que si sí, que si no… Això no es pot permetre»
P: Van començar la legislatura al govern, i l’han acabat a l’oposició. Quin balanç fa del territori?
R: Sortir de govern no va ser una decisió fàcil. Aquell pas venia forçat per la falta de compliment dels acords del govern, el qual s’ha vist que, en solitari, ha estat un desgavell. Però seria irresponsable per part meua dir-li que a les TE no hi ha coses positives. Per exemple, el desplegament de la fibra òptica que vam impulsar. Però a l’Ebre s’ha acabat amb desgavell, per exemple amb el tema dels fons nuclears. Que si sí, que si no, que si no hi podia haver esmenes quan després s’ha comprovat que sí, que si les bases no surten, però sí que surten, que si s’han de fer projectes, però després no caben a les bases… Crec que això és el que les TE no es poden permetre.
P: I a què ho atribueix? Estem parlant d’un caramel, repartir milions…
R: Quan no creus en la gènesi de les coses, acaba no funcionant bé. I aquell pas del 20% al 50%, per no haver de fer projectes tan grans i poder-ho diversificar, no sé fins a quin punt el govern ha cregut que era el millor per a l’Ebre. Recordarà que en molts moments vam tenir un frec a frec molt important i fins i tot ens van acusar d’impedir grans inversions al polígon de Gandesa, per exemple. I després ja hem vist que ha acabat sent poca cosa per no dir res. Aquest desgavell és el que no podem permetre.
“La investidura de Salvador Illa amb JxC és impossible.
P: Al final dels mandats de Jordi Pujol molta gent pensava que arribava el moment de la sociovergència. La veritat és que hi ha hagut dos tripartits, dos governs sobiranistes, però la sociovergència no s’ha donat encara. Tal com pinten les enquestes, és el que toca ara?
R: Rotundament no. I em sembla que això ho hem dit a tot arreu: amb els vots de JxC no farem president Salvador Illa. JxC treballarà per un govern independentista. En conseqüència, la investidura de Salvador Illa amb JxC és impossible. Un govern sociovergent és impossible, malgrat que aquest “vergent” ja no té sentit perquè nosaltres som JxC. Amb la màxima rotunditat: la victòria del president Carles Puigdemont és una victòria de l’independentisme del país.
P: Des del punt de vista ideològic JxC és un partit de…?
R: De centre, totalment. I de centre ampli. JxC és un partit polític que internament té tres espais ideològics: el d’esquerres, el socialdemòcrata i el liberal. Quants partits a casa nostra tenen això instaurat i que els permet sempre posar la mirada sobre els temes des d’aquestes tres òptiques?
“Estic a l’espai socialdemòcrata. Em considero una persona de centre i giraria cap a l’esquerra. Jo soc independentista”
P: I vostè quina ideologia té?
R: Estic a l’espai socialdemòcrata, és on em sento còmoda. Em considero una persona de centre i si m’hagués de demanar que girés el cap cap a un costat o cap a l’altre li diria que el giraria cap a l’esquerra. Jo soc independentista, i estic a JxC, on vaig tenir l’honor de ser una de les 50 persones que va signar el Manifest Fundacional del partit.
P: Quan li comunica el president Puigdemont que vostè serà la cap de llista a Tarragona?
R: La veritat és que va ser una sorpresa molt agradable. Soc persona que no diu que no als reptes, com crec que he demostrat al llarg de la meua vida. Jo mateixa vaig registrar aquesta candidatura per encapçalar la demarcació de Tarragona, i, en ser candidatura única, vaig ser proclamada com a cap de llista.
És evident que el president Puigdemont ha fet una aposta per un relleu, per uns lideratges més jóvens davant aquest moment tan important, un moment històric. El president ha decidit sortir de la seua zona de confort. Podia haver anat de número 1 a les eleccions europees -que potser és el que algú pensava que passaria posant les eleccions quan les ha posades-, i ell, en canvi, ha dit, ei!, el primer és el país! Jo no vaig a les eleccions d’Europa, deixaré de tenir immunitat parlamentària, i encapçalo una llista al país. I dic públicament: el dia de la investidura vindré, amb totes les conseqüències que comporta.
Em sembla que comptar amb tres caps de llista a les demarcacions que hem treballat des del Parlament, i que coneixem molt bé la realitat territorial, és molt rellevant. Com també l’aposta per l’equilibri territorial. No oblidem que la candidata de la demarcació de Lleida és del Pirineu i la de Tarragona és de les Terres de l’Ebre, i em sembla que això és una gran declaració d’intencions.
P: Carles Puigdemont ha dit també que si no és investit president, deixarà la política.
R: A mi em sembla que això, amb la fermesa d’una Presidència a l’exili, és una decisió molt coherent. És difícil, però vol dir que tu vas a totes, i que pel país estàs disposat a renunciar al teu confort personal, si ho podem dir així. Crec que és una decisió molt honesta per part seua. Ell és el president legítim, el va apartar el 155, no les urnes. Ell ha continuat portant el vestit de president -com ell mateix diu-, durant aquests sis anys i mig a l’exili. I ara està exercint aquest lideratge. Vindrà a Catalunya el dia de la investidura, i si no és investit president, deixarà la política. Em sembla que és un raonament argumental molt coherent, i crec que hem de poder-li donar les gràcies també per això que fa.
P: Això obrirà nous espais?
R: Sí. Però jo estic convençuda que no els obrirà, perquè guanyarem les eleccions i perquè el president Carles Puigdemont serà investit al Parlament.
PERFIL: “Sempre he pensat que si tornés a nàixer seria cantant de musicals”
P: Què fa Mònica Sales un cap de setmana, quan no té cap compromís polític?
R: Això costa molt que passe. Caps de setmana lliures totals en tinc molt pocs, però quan els tinc, necessito passar hores a casa, necessito passar hores amb els meus a Jesús. Passem un dia junts, compartim allò que el dia a dia no ens permet compartir. I, sobretot, busco molts moments per poder estar amb el meu fill i amb el meu pare.
P: I en l’àmbit de l’oci?
R: Et diré una cosa que potser no he comentat gaire, però jo canto molt…
P: Té un karaoke a casa?
R: No ben bé un karaoke. Però cantar és una vàlvula que em permet buidar totes aquelles pressions que tinc a dins. Vaig estudiar cant aquí a Jesús uns quants anys, i a Barcelona. Sempre he pensat que si tornés a nàixer seria cantant de musicals.
P: Al seu currículum no ho diu, però sí que destaca una cosa: dels deu paràgrafs, nou parlen del seu bagatge com a lingüista, i només un està dedicat a la política…
R: No soc lingüista, soc filòloga. Soc especialista en etnopoètica, que és la literatura oral. Vaig formar-me com a filòloga, vaig fer un màster, un doctorat, i vaig estar treballant setze anys a la universitat. Per tant, tinc un bagatge professional molt llarg. No arribo a la política del no-res. I en política porto menys anys, vuit, des del 2015. Si el currículum polític consisteix a explicar les responsabilitats que tens, ampliaria moltes pàgines, i més si hagués d’explicar cada negociació que he fet, o cada tema que he portat…
P: Com es defineix?
R: Soc una persona molt extravertida, i molt apassionada. Visc la vida amb molta passió, des de tots els punts de vista. També he sabut trobar la passió a la política. No podria fer el que faig si no cregués fermament en el que faig, perquè renuncio a moltes coses, com a moltes hores de fer de mare, que és una de les coses que més em costa, personalment. Però també a moltes hores de fer de filla [s’emociona], en un moment en què a casa nostra passem per una situació difícil. El meu pare està perdent els records, i jo necessito compartir amb ell totes les estones possibles. Malgrat això, els seus ulls li brillen de saber que sa filla està vivint alguna cosa molt important, malgrat que no pot ser conscient al cent per cent del que és.
“M’agrada molt quan em diuen que puc convertir-me en una mena de referent d’ús de la nostra llengua”
P: Destaquen de vostè què és molt bona oradora?
R: Procuro sempre ser molt curosa en l’ús de la llengua. Molt. I, sobretot, soc molt curosa en el model de llengua estàndard occidental. És una de les coses que més em satisfà, que la gent de Terres de l’Ebre puga trobar en mi una persona que cuida la llengua fins a l’extrem.
P: Ho té en compte, això?
R: Molt. Jo soc filòloga. Utilitzo la llengua en un context formal i, per tant, jo no utilitzo la llengua al faristol o als mitjans de comunicació com la utilitzo a casa. A casa parlo llengua col·loquial, i dic bueno, i dic pos, i dic vale. Però m’agrada molt poder cuidar les paraules, les formes verbals, perquè s’identifiquen a la zona d’on jo soc. I utilitzar l’estàndard occidental, és un dels objectius més bonics que tinc de vincular la meua professió amb la política. I m’agrada molt quan la gent em diu que escoltar-me es pot convertir en una mena de referent d’ús de la nostra llengua.
P: Davant d’un estat, inclosa la justícia, que ha mostrat tanta agressivitat, no li tremolen les cames d’estar a primera línia política?
R: No. Si em tremolessin les cames ho hauria de deixar. Estic disposada a qualsevol cosa.
P: Però s’està forçant de manera extrema la legalitat?
R: La maquinària s’ha forçat molt perquè aquest país que és Espanya no ha abandonat mai certs recels que li venen d’èpoques de dictadura. Qualsevol cosa que siga o que tinga o que semble català, Catalunya, etcètera, acaba generant un odi visceral que és bestial. Catalunya ha lluitat davant de tot això, malgrat que Espanya no ha estat un país a l’altura, democràticament parlant. I no ho diu Mònica Sales, ho diuen directives europees, i hi ha moltes mostres d’això. És evident que avui fer política representa un risc per a mi i per als que m’envolten. Intervencions telefòniques, riscos de poder anar a la presó o no en un moment determinat. Però jo en això no hi penso. Des de l’optimisme i des de la força, penso en la lluita, en deixar un país millor per als que venen i també en honorar als que han estat aquí.
Aquests dies penso molt en la meua família, en les persones que ja no tinc a la vora perquè per generació ens han deixat. La meua família, la part materna, ve de fora. Són nascuts a Conca i van decidir vindre a Catalunya a buscar un futur millor. El meu iaio era de la Lleva del Biberó i va fer la Batalla de l’Ebre aquí. I va tornar després de passar per Argelers durant un temps al camp de concentració, per poder tornar a Conca. I després ell va tornar a escollir l’Ebre per teixir una vida nova i una vida plena d’oportunitats. I això, crec que d’una manera o d’una altra ho porto impregnat a l’ADN, més enllà del que el meu pare m’ha inculcat al llarg d’aquesta vida, que és la lluita per les coses que vols. I per estimar aquest poble i aquest país. Aquest és el motor, juntament amb la il·lusió. És molt important per poder encarar tots aquests reptes sense temor i amb tota la convicció.
