D’aquí a un any hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya i ja no es votarà en clau del procés. Tampoc es votarà per si un partit polític porta al seu programa electoral un sistema d’organització territorial o un altre. Es votarà, com al final sempre passa, per qui inspira més confiança en els dos grans temes de major impacte social, la salut i l’educació; i potser també per un altre factor que té més a veure amb la consciència i la formació personal, la regulació de la nova societat multicultural en la qual vivim (polítiques de nouvinguts, seguretat, etc.), un aspecte en el qual caminem enrere com els crancs com demostra el lamentable creixement dels ultres. Al final, la democràcia, el millor dels imperfectes sistemes d’organització social, permeten aquestes coses.
Que cadascú vote el que vulgue, només faltaria, i ja ens apanyarem en buscar combinacions electorals per trobar el govern de torn, en el que probablement hi haurà sorpreses. La guerra fratricida i caïnita dels antics sobiranistes (ERC, Junts, CUP i els reguitzells que s’hi puguen afegir, inclosa una hipotètica llista cívica promoguda per l’actual ANC), de tant odi acumulat, miren amb ànsia al ja reordenat PSC, partit amb el qual molt probablement s’estructuraran les alternatives. La clau, com diuen les enquestes i com ja plantegen de portes endins les formacions polítiques, serà veure qui suma amb els socialistes, sigue ERC, sigue Junts, amb els partits minoritaris per apuntalar, i poc més.
A les Terres de l’Ebre, les pròximes eleccions tornaran a ser molt importants per al seu futur. Sempre ho són perquè, com sentim habitualment als discursos de l’actual govern, som un territori en permanent construcció. Però ara hi ha un tema extraordinàriament important que mereixeria un pacte previ, i no ens referim a un nou pacte de l’Ebre com el que va promoure i aconseguir el moviment social l’any 2001. Si s’haguessin fet bé les coses a l’Idece (Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre), i s’hagués treballat, debatut i aprovat, un nou Pla Estratègic de les Terres de l’Ebre, i tinguéssem aquesta garantia institucional. Però no ha estat així i necessitem –la ciutadania hauria d’exigir–, un pacte de l’Ebre respecte a aquest nou tema clau per al nostre futur.
Ens referim a l’estació intermodal del polígon Catalunya Sud que aquesta setmana s’ha presentat a la delegació del Govern, al més alt nivell possible de compromís. S’han assegut a la mateixa taula els presidents dels Ports de Tarragona i Barcelona, Raül Garreta i Lluís Salvadó, i el màxim responsable d’un actor del qual a partir d’ara en parlarem habitualment, CIMALSA. És l’empresa pública encarregada de la promoció, el desenvolupament i la gestió d’infraestructures i centrals per al transport de mercaderies i la logística, que està impulsant terminals ferroviàries públiques –això ja és un fet i no una promesa electoral!–, al macropolígon industrial de l’Aldea i Tortosa, juntament amb els de l’Empordà, Lleida i el Penedès.
Els tres operadors clau de qualsevol economia que vulgue apostar pel creixement, es van comprometre a fer una comissió de seguiment, i a tenir enllestit al mes de novembre un primer disseny sobre com hauria de ser la connexió ferroviària amb el polígon Catalunya Sud, el primer pas de la gran estació de mercaderies de la que hem sentit parlar els últims trenta anys. I això ha passat la mateixa setmana en la qual també s’han constituït els grups de participació ciutadana per ordenar el que serà el gran motor industrial i econòmic de totes les Terres de l’Ebre (o si més no del Baix Ebre i Montsià, a l’espera que el polígon del Motlló ho pugue complementar també per a les comarques de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta, també impulsades per nous projectes que generen els Fons Nuclears).
El dia d’avui, quan encara no s’ha escoltat cap reacció (ni en contra ni a favor), vers aquesta aposta i disseny, cal esperar que les habituals baralles polítiques de baix nivell que sovintegen al territori no ho malbarataran. Però per assegurar que aquest és el camí a seguir, i per fer les aportacions que calgue si és que sumen, no estaria de més que hi hagués un Pacte de l’Ebre que garantís als ciutadans la supervivència i continuïtat d’aquest projecte que amb una notable rapidesa ha aportat i resolt l’actual govern d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), posant el que ja tenim a la salvaguarda de qualsevol nou govern, sigue el que sigue.
La manca d’estructures organitzatives empresarials i industrials va fer que, a l’altra part de la taula de la presentació del projecte, únicament estiguessen representants de la Cambra de Comerç. I fa falta molt més múscul perquè això, ara, va de debò
Cal però donar una altra sacsejada, i no és qüestió política. La manca d’estructures organitzatives empresarials i industrials va fer que, a l’altra part de la taula de la presentació del projecte, únicament estiguessen representants de la Cambra de Comerç. I fa falta molt més múscul perquè això, ara, va de debò. A la pròxima taula hi ha d’haver des de l’associació d’empresaris del polígon de Valldepins (amb l’emblemàtica Maverick), fins al de l’Ametlla de Mar (Grup Balfegó i companyia), passant per tota la indústria del moble de la Sénia (Controlpack) i també la de Santa Bàrbara (Barinsa), i topant a la porta del gran polígon de Gandesa (Freshly i Gràfiques Salaet), i de totes i cadascuna de les grans empreses que hi ha a les quatre comarques de l’Ebre: Padesa, SaikaPack, grup Faiges, Ous Roig, Nomen, Cermima Cherris, marbres Castells, CEMEX, ANAV, Exportadora d’Agris, i tantes altres.
L’actual govern, amb la inestimable participació dels dos grans ports de Catalunya, ja ha fet un estudi de quants contenidors de productes ebrencs poden concentrar-se a l’estació intermodal del Catalunya Sud, i d’allí distribuir-se a tot el món. Probablement han estat generosos al dir que l’oferta de producte “és baixa, però suficient”; la qual cosa ve a dir que és més una aposta estratègica que no una necessitat de mercat, perquè és evident que el 99% de les empreses ebrenques distribueixen les seues mercaderies amb camions com s’ha fet tota la vida fins ara. Però això ha de canviar, urgentment, i els empresaris s’ha de posar les piles perquè el tren que passa implica tindre-ho tot preparat com més aviat millor. És la clau. Diu l’estudi presentat que els sectors amb els quals confien són “els plafons, l’oli d’oliva, l’arròs i els embalatges”. Però en són molts més i han de sortir del cau, per no lamentar-nos-en després.
