La recerca de l’equitat i la justícia ha estat una constant en la història de la humanitat, com també ho han estat l’abús de poder i les injustícies. El rei babilònic Hammurabi va ser el pare del què coneixem com la Llei de Talió, un dels primers codis de la història del dret, que el trobem referenciat també als textos bíblics i queda allí reflectit amb la famosa premissa d’ull per ull i dent per dent, com a principi de justícia retributiva. Montesquieu, ideòleg i teòric de la fórmula de la separació de poders en la qual se sustenta el nostre estat de dret, va posar sobre la taula la necessitat de la divisió entre el legislatiu, l’executiu i el judicial. Distància. Però la teoria és una cosa, i la pràctica, una altra de molt diferent, el 13poder sempre es ramifica i estén les seves branques. No n’hi ha cap, de fórmula rodona, perquè la seva aplicació necessita d’individus, sempre imperfectes, com ho som tots. La distància adequada, l’objectivitat total és una utopia. Afortunadament, el conjunt de la judicatura està acadèmicament formada per superar i salvaguardar aquest tipus d’inconvenients i l’ordenament jurídic té mecanismes per a controlar-ho. Però els textos del dret no són lleis naturals o codis divins, ni els juristes que les interpreten deus, també són humans contaminats, com el comú dels mortals i, molts d’ells, donen senyals de no saber o no poder-se desintoxicar ni aparcar tampoc els sentiments.
No és el mateix defensar l’estat que la pàtria, i si un magistrat s’hauria d’inhibir, o seria apartat d’una causa en la qual el delicte impliqués la seva mare, per què continuen prenent decisions aquells que evidencien sense complexos sentir amenaçada la seva? Malgrat l’extensa formació i experiència dels juristes que estan al capdavant dels organismes més elevats de la judicatura, entenc que és impossible despullar-se per complet dels principis i puntals ideològics que vesteixen un individu, i aïllar-se d’ells. Tampoc controlar les emocions i els sentiments, aspectes més relacionats amb el tarannà, que amb els coneixements. Està clar que els dictàmens no es prenen a la lleugera i se cenyeixen als paràmetres i pautes que marquen les lleis, però molts cops sobta veure com un mateix delicte pot donar lloc a diferents interpretacions, segons de l’ala d’on vinguin.
Potser convindria comptar amb proves o mecanismes que valoressin, periòdicament, si determinades experiències vitals o agents externs han pogut afectar en excés l’objectivitat dels jutges i la capacitat d’aïllar-se dels propis sentiments, i de les melodies que els arriben des de determinats púlpits que els són afins, per poder detectant d’antuvi el problema abans que es desfermi. És a dir, poder posar la gasa sobre la ferida, abans que supuri. D’aquesta manera, qui sap, potser també ens estalviaríem acusacions de manca d’imparcialitat durant determinats processos judicials, i la sensació que tenim bona part de la societat civil que la justícia no és igual per a tothom. I si tots hem de superar determinades proves psicotècniques (malgrat que ridícules) que valoren si continuen intactes les nostres capacitats a la carretera, perquè quan seiem al volant ho fem davant una màquina potencialment letal, també podrien calibrar els jutges, els seus volants, ja que, segons quines resolucions, poden esdevindré també un cop mortífer i alterar per complet injustament la vida dels individus. I és que n’hi ha molts, de jutges, que sembla que viatgin als temps de la llei de talió, on la justícia tenia més regust de venjança, que de justícia.
