El Delta és un malalt crònic que necessita cures pal·liatives per a anar sobrevivint, i això costa diners i en costarà molts més. El trasllat d’arena que ha començat enguany recorda el mite de Sísif, però, a hores d’ara, no tenim res millor. De moment, sembla que l’administració disposa de recursos per a continuar reforçant les parts més fràgils, però és molt probable que les coses canvien quan el nivell del mar puge de manera significativa i el Delta deixe de ser una singularitat.
D’aquí a uns anys, seran molts els punts de la costa que estaran en perill i que reclamaran actuacions urgents que resultaran cada vegada més cares. Allavons, en el millor dels casos, al Delta passarem a ser uns més entre tants. S’hauran de protegir molts punts estratègics: aeroports, centres logístics, grans concentracions demogràfiques, etc., i no hi haurà diners per a tothom. I, a poc a poc, s’anirà estenent la idea que el Delta és molt bonic, però que no té cap sentit abocar tants recursos a un pou sense fons.
Les dificultats que patirà el Delta no es limitaran a la pèrdua gradual de terrenys prop de la costa. Aviat apareixeran altres problemes: augment de la salinitat, pèrdua de productivitat de les terres i multiplicació de la despesa en sistemes de bombeig
Només cal fer un breu repàs per la costa mediterrània peninsular per veure la gravetat del panorama. Darrere nostre venen moltes zones inundables, algunes molt poblades, com el Prat de Llobregat, Castelló, l’albufera de València, Torrevella o el Mar Menor, entre una llarga llista que no cito per no avorrir. Podeu estar segurs que molt aviat tots estos llocs reclamaran solucions que requeriran cada vegada més i més inversions. Encabat, en una segona fase encara més greu, el conflicte es generalitzarà. Serà tota la costa la que demanarà socors, i apareixeran els greuges comparatius, les discussions i les baralles.
A més, en el nostre cas, les dificultats que patirà el Delta no es limitaran a la pèrdua gradual de terrenys prop de la costa. Aviat apareixeran altres problemes: augment de la salinitat, pèrdua de productivitat de les terres i multiplicació de la despesa en sistemes de bombeig. També caldrà l’adequació de tota la xarxa de drenatge i altres infraestructures a una nova realitat cada vegada més crítica. Tot això tindrà un cost econòmic tan alt que els pagesos no el podran assumir.
El més sensat seria avançar-se, aprofitant el que pareix una conjuntura política favorable, i dotar el Delta d’uns mecanismes de finançament que li permetin una defensa autònoma contra la regressió
Per tant, preveient el que es prepara per a les pròximes dècades, el més sensat seria avançar-se, aprofitant el que pareix una conjuntura política favorable, i dotar el Delta d’uns mecanismes de finançament que li permetin una defensa autònoma contra la regressió sense haver de dependre exclusivament dels pressupostos de l’Estat.
Hi ha diverses possibilitats d’obtenir recursos, però crec que el primer hauria de ser la modificació de la llei 18/1981, que fixa les condicions del polèmic enviament d’aigua dels canals del Delta a Tarragona, fins a un màxim de 126 milions de m³/any. Resulta que avui els diners del cànon que genera esta cessió de cabals se’ls queda la Confederació Hidrogràfica en la seua major part i els gasta en obres per la resta de la conca, com si aquí baix no fessen falta. Sembla increïble, però és així d’escandalós: s’emporten l’aigua i els quartos. Des de 2014 s’han entregat 92 milions d’euros per este concepte (15.000 milions de pessetes, per als que ja tenen una edat i els costa veure la dimensió del saqueig).
Acabar amb esta injustícia és tècnicament senzill: només caldria fer una petita modificació a un article de la llei i es podrien obtenir uns deu milions d’euros anuals per a invertir directament en la lluita contra la regressió. Una altra opció complementària passaria perquè els nostres polítics acordessen un canvi legislatiu que obligués les companyies elèctriques, propietàries dels pantans de l’Ebre, a destinar una petita part dels seus beneficis a compensar els danys que li han causat al Delta durant les darreres dècades.
Ja sé que la cosa no és fàcil, que esta gent tenen molt poder. Tampoc a la Confederació Hidrogràfica li agradaria perdre el munt d’ingressos que s’embutxaca cada any gràcies a l’aigua dels canals del Delta, però ja veiem el que pot aconseguir la política quan falten vots. O ara o mai.
