Estos dies de Nadal m’ha fet companyia Odisea, d’Homer, en l’edició de Blackie Books del 2020. Va ser el primer títol de la col·lecció Clásicos Liberados que va seguir amb El libro del Génesis (2021), la Íliada (2022) i El Quijote (2023). La idea és apropar els clàssics de la literatura universal al gran públic a través de versions amenes, properes però fidels a les obres originals. Odisea va ser un regal comprat a La Irreal de Tortosa per a mon pare, un lector empedreït que m’ha ensenyat a defugir la pompositat de la literatura. A casa meua mai hi ha hagut títols imposats ni sermons sobre les obres magnes. De fet, fa setmanes que busco per la biblioteca de casa Cien años de soledad però ja m’ha avisat que és possible que “el llancés per la finestra del poc que em va agradar”, així que de solemnitat poca.
Quan ell va acabar Odisea me la vaig endur per fullejar-la, perquè havia vist que les il·lustracions de Calpurnio eren boniques i senzilles, que emmarcaven el text i el feien divertit. La tapa dura, el color blau intens i les notes a peu de pàgina (tot i que estan col·locades al llarg i ample del llibre) m’hi van fer quedar. I la història, clar. Tenir al davant, segurament, l’obra literària més influent del món explicada minuciosament, contextualitzada i versionada per diferents artistes fa que la percebis com un element viu, un ésser capaç de reinventar-se sense perdre força.
Cal preservar el que ens fa ser qui som, i la cultura, l’art o la literatura són trets vitals del nostre caràcter no només com a societat, sinó com a individus. Els clàssics s’han de preservar i admirar, però hem de fer-los tocar de peus a terra perquè no morin de soledat en una vitrina. En el meu dia a dia, com a co directora del mitjà digital A Prop, parlo amb artistes que expliquen que la gent no va al teatre, ni a les exposicions, ni a veure dansa, perquè es pensen que no en saben prou. Que no n’entenen, d’això. I tots parlen de la importància de perdre la temor, d’atrevir-s’hi, d’expressar els dubtes si se’n tenen i de poder dir que allò que han anat a veure els ha semblat una porqueria sense por de quedar com uns ignorants. Cal que comencem a magrejar l’art que ens sembla elevat. És necessari alliberar-lo i apropar-nos-hi, sempre amb respecte, però sense manies.
Laia Viñas,
Periodista i escriptora
