Avui torno a escriure (públicament) després d’uns quants anys amb la invitació rebuda per part d’aquest mitjà. No us he de negar que vaig dubtar durant unes hores, o potser dies, però finalment vaig acceptar. Ara bé, la sorpresa va ser veure el calendari dels dies de publicació i adonar-me que el “debut” era un dia tan assenyalat com avui.
Potser aquest dia, conjuntament amb l’1 de gener, segueix sent el dia de menys activitat quotidiana, exceptuant els serveis bàsics, i cada cop més, totes les persones que es dediquen a les feines de la immediatesa, a les feines del ja. Per tant, tot i tenir molts temes amb desig d’opinió, els deixarem per a més endavant quan s’hagi acabat el període de pau i fraternitat amb el que ens abdueixen durant aquest mes.
Ara fa uns mesos em va caure a les mans un llibre el qual desconeixia i que em van recomanar, Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals, em va semblar fabulós, de començar i no parar fins acabar-lo. Sense voler fer cap tipus d’spoiler ni comparativa, el llibre em va fer recordar la infantesa i joventut, on, en les visites festives i posterior lloc de residència fora de la gran ciutat, tot era més simple, més real, més proper, més bonic, més intens…
Per als que no ho heu fet mai us asseguro que és una experiència fabulosa, el poder seure a un espai d’una gran ciutat i observar tot el moviment
Fa uns dies vaig anar a Barcelona sense cap obligació laboral, a tornar a passejar i visitar espais que feia molt temps que no gaudia, i sobretot, a observar, només observar. Per als que no ho heu fet mai us asseguro que és una experiència fabulosa, el poder seure a un espai d’una gran ciutat i observar tot el moviment.
Segurament m’estic fent vell (“generació X”), però que porta a viure en un món virtual paral·lel? Quina és la necessitat de mostrar tot en temps real sense cap tipus d’importància més enllà del nombre? Fins i tot, què porta a entrar a un establiment sense cap altra intenció que retransmetre o gravar tot allò que pugui captar l’aparell que es porta “inclòs” a una de les dues mans fent el recorregut com si es fos a una de les moltes cues quotidianes, sense donar cap importància ni voler conèixer res més enllà del que serveixi per ensenyar i demostrar que es va estar? Per què sembla que cal mostrar tot el que es fa en un mode feliç?
En aquests moments d’observació també em va venir el pensament de a quantes fotografies i vídeos devem sortir sense saber ni voler arreu del món virtual paral·lel en el que estem immersos.
Aquests dies de PISA, de la utilització de mòbils a les aules, i moltes altres notícies on es posa en qüestió la tan vanagloriada nova era virtual, podria semblar que potser ens hem passat, i que cal reflexionar si tot el que ens aporta l’evolució digital a nivell particular fa tombar la balança cap a la part positiva o cap a la part negativa, però com sempre, l’adquirit és difícil de treure.
Per tant, en aquests dies que ens fan ser diferents estaria molt bé reflexionar sobre si no ens cal ensenyar, felicitar, trobar-se de manera més simple i molt més real, perquè amb tots aquests i aquestes tot serà més real.
David Jarque Abad
