“Es dona ja en Despuig la paradoxa, que s’ha vingut produint des d’aleshores, de què defensava alhora un desenvolupament basat en l’aprofitament dels recursos naturals de l’àrea i en les iniciatives i capitals externs”, Joan Josep Grau.
Les Terres de l’Ebre van ser beneïdes amb molts dons naturals i per això no ens sorprèn el seu poblament en el neolític, en l’època ibèrica o en les etapes històriques més reculades. En temps de Cristòfol Despuig, Tortosa era la tercera ciutat de Catalunya i encara mantindria aquesta posició uns segles més.
Durant segles ha estat una constant lamentar-se del fet de tenir tants recursos naturals i no ser més rics
Mentre la resta del territori, malgrat ser ric en recursos, era relativament pobre en població. I durant segles ha estat una constant lamentar-se del fet de tenir tants recursos naturals i no ser més rics. Les centúries han anat passant i avui Tortosa és la població número quaranta en el ranquing demogràfic. El territori fa temps que és a la cua amb les rendes més baixes de Catalunya, com ens recorda cada l’any l’anuari econòmic comarcal que de fa dècades elabora el catedràtic Josep Oliver.
De grans projectes externs no n’han faltat. Per citar-ne alguns amb llums i ombres, la Electroquímica o la Lear. Però en general han estat caracteritzats pel predomini de les iniciatives extractives o d’instal·lacions energètiques per tal d’explotar els recursos amb capitals externs. Si algú es pensava que érem una àrea poc atractiva i que tindríem pocs pretendents veurà que no.
No parlarem ara dels transvasaments perquè dona per a un capítol propi. De projectes concebuts per a la navegabilitat de l’Ebre al llarg del s. XIX en coneixem vora deu. Alguns de forassenyats, com unir el Cantàbric amb el Mediterrani (1805 i 1833) o el canal de Castella amb l’Ebre i el mar a través del Pisuerga (1847). Finalment la Reial Companyia de Canalització es constituiria el 1852, les obres començarien aquell any i la polèmica local es desfermaria entre contraris. De la mateixa manera que, veient el fracàs de la navegació i reemplaçat l’aprofitament fundacional per l’agricultura, a partir del 1859 una nova controvèrsia entre partidaris i detractors agitaria l’expansió del cultiu de l’arròs. Al mateix Delta, hi podríem agregar al llistat un aeroport internacional (1933), una refineria (1970), un parc temàtic (1985) o un zoològic (2002).
Una segona constant: la desmesura dels forasters encapits en voler enriquir-se a costa dels recursos locals
També la cimentera d’Alcanar (1966), extraccions petrolíferes (1972-2023) o el projecte Castor (2008-2013). Embassaments i centrals hidroelèctriques, i no només ens referim als coneguts de Flix, Riba-roja i Mequinensa, sinó a d’altres projectats a Xerta i Tivenys (1908), Ascó i Mora d’Ebre (1917), Faió (1914, 1930 i 1953), Garcia i Xerta (1963), etc. Quatre centrals nuclears construïdes, tres de no construïdes com Ametlla de Mar I i II (1974), Vandellòs III (1970), junt amb un cementeri nuclear a Ascó (2010). Tèrmiques planejades a Mora la Nova (2002), Riba-roja (2004) i Faió (2006). De parcs eòlics en tenim sis al Baix Ebre, nou a la Terra Alta i dos a la Ribera d’Ebre, uns quants desestimats com el de Terranyes dins del Parc dels Ports, i els nous que ara són en tràmit. De la suma d’intents executats i fallits, podem deduir una segona constant: la desmesura dels forasters encapits en voler enriquir-se a costa dels recursos locals. Una obsessió que només ha estat minorada per la resistència col·lectiva o per les normatives ambientals.
Els projectes locals especulatius no resulten tan espectaculars, però no ha mancat la imaginació ni la fantasia. Com l’intent que l’Estat ubiqués una base de submarins al riu Ebre (1915) o els innumerables projectes per urbanitzar (1959- 2004) la primera línia de mar d’un Delta que ja estava en regressió. El projecte de construir un telefèric a Caro (1966) o la promesa electoral d’instal·lar un parc d’atraccions dins del recinte fortificat de Tortosa, són una mostra d’idees estrafolàries. Potser el fracàs de l’última represa de la navegabilitat de l’Ebre i el suport d’administracions superiors com a compensació davant del projecte de Port Aventura, ens haurien de fer reflexionar (i no cal recordar quan ens venien que el BCN World era una esperança per a l’ocupació a les Terres de l’Ebre).
Una tercera constant, ha estat esperar les iniciatives externes i a la vegada no planificar adequadament el desenvolupament endogen
Els recursos naturals no són la causa de l’empobriment com a territori. La causa de la nostra fallida, i una tercera constant, ha estat esperar les iniciatives externes i a la vegada no planificar adequadament el desenvolupament endogen. “És a l’interior de les nostres comarques des d’on ha de venir la solució, o no ens arribarà mai”, ho escrivia al setmanari l’Ebre l’economista i polític Joan Josep Grau l’any 1996, i ja ha plogut. Per sort hi ha un munt d’empreses i professionals locals que toquen de peus a terra i de forma assenyada es deixen la pell cada dia per avançar enmig d’un marc territorial que de vegades és un pel surrealista.
L’any 2010 se li encarregava a la URV el Pla Estratègic de les Terres de l’Ebre i el 2013, en una Aula magna plena de convidats, el conseller Felip Puig es vantava dient que s’aplicaria i que aquí no succeiria com havia passat amb un altre pla similar fet a Lleida, que havia quedat guardat a la prestatgeria. Enmig de l’elaboració, el director de l’estudi assenyalava entre les debilitats detectades “la manca de cohesió i la política del no”. Però aquesta vegada no serien els moviments socials o els ecologistes els que forçarien la política del no. Seria el mateix Conseller qui amagaria el Pla en un calaix, dient que era “una carta als reis” per poc realista i per no estar ben fonamentat.
Avui a les Terres de l’Ebre som dins d’un nou cicle pels Next Generation i pels fons que han de vindre per l’impost sobre les nuclears. No es pot generalitzar, i hi ha entre les iniciatives actuals alguns consensos. L’estació intermodal de mercaderies (que ja s’anunciava el 1985, el 1995, el 2006 la Generalitat li posava el nom de Logis i el 2009 el ministre deia que seria realitat aviat), la via verda de Roquetes a la Ràpita (inclosa abans al Pla de foment Ebrebiosfera i finançada el 2014 amb diners de la taxa turística) o l’expectativa del 5G a la Ribera d’Ebre. Al seu costat, per presentacions que hem vist fa poc i alguns dels projectes que són a la cuina, sembla que la caixa de sorpreses ha començat a obrir-se. Una part dels calaixos del futur ebrenc se’ns presenten com si fos una caixa de Pandora. Una caixa on l’esperança, que encara que no hem perdut, es guarda al costat de projectes inversemblants.
Mai havíem rebut tant poder i mitjans descentralitzats per governar-nos i progressar. És just reconèixer els canvis positius. Però al mateix temps s’estan cronificant practiques aleatòries i supèrflues. Sense atendre a cap pla d’actuacions consensuat anticipadament, les decisions que es prenen semblen improvisades i mancades de projectes de gestió. Els capricis els justifiquen dient que estan subvencionats i que tenen cost zero per a la població local. Com si dilapidar diners públics no tingués cost. Com si els seus actes no tinguéssen conseqüències per a les futures generacions.
Una darrera constant: a mesura que creix el numero de funcionaris, l’administració ha vist minvar el seu paper de garant de la eficiència en la planificació dels serveis i inversions públiques
El futur és fill del present, i en el present el terreny de joc està dominat per determinats polítics curtterministes i localistes. Sembla que el pla previst és mantenir-nos on estem, una realitat líquida en la que ells es troben com peix dins l’aigua i naden segons els convé. Després d’una llarga experiència professional he observat una paradoxa que és una darrera constant: a mesura que creix el numero de funcionaris, l’administració ha vist minvar el seu paper de garant de la eficiència en la planificació dels serveis i inversions públiques.
En un estadi més en un viatge de camí cap al no res, ens anuncien (L’Ebre, 3/11/2023) noves vies per traspassar a la universitat la capacitat de planificació que li correspon a l’administració pública. La mesura ens mostra a tots plegats fins on arriba la inconsistència del desplegament del govern territorial que ens van donar el 2001.
Potser som a temps de canviar la forma en que s’adopten les decisions, evitant així que noves inversions acaben sent una despesa més i puguen ser la inflexió que necessita el desenvolupament endogen. I si no, no perdem l’esperança, al menys i per sort en la nostra preciosa caixa de Pandora, a les Terres de l’Ebre encara tenim recursos naturals i una bona localització. Com en el s. XVI, en temps de Despuig.
