Avui fa 45 anys del referèndum per aprovar la Constitució Espanyola. Durant molts anys els ajuntaments celebraven actes commemoratius. Fa cinc anys que, a Catalunya, la majoria no celebren res. L’any anterior, en nom de l’art. 155 d’aquesta Constitució, la policia manada pels partits espanyols va apallissar els ciutadans i empresonar els líders d’aquest país. A Espanya continuen fent la seva festa constitucional amb governs de dreta o d’esquerra.
La Constitució, malgrat el que pensen els seus defensor, no és un llibre sagrat. Les tres religions monoteistes tenen altres tants llibres sagrats: La Torà per als jueus, L’Alcorà per a l’Islam, i el Nou Testament per als cristians. Són sagrats perquè reflecteix la paraula i la voluntat del Déu comú per ordenar la vida dels éssers humans cap a la seva transcendència. Per tant, tenen vocació universal i són intocables. Fora d’ells tot es qüestionable, revisable i modificable perquè, en definitiva, és obra dels homes. Són les constitucions de cada país amb l’objectiu de regular les relacions humanes per a la convivència dins l’àmbit particular de cada realitat política o Estat.
Les condicions en que es va celebrar la votació eren del tot anormals. Acabàvem de sortir d’una dictadura criminal però tot l’aparell de l’Estat havia quedat en les mans dels seus successors
Atesa la seva funció conjuntural i instrumental, la validesa i permanència de cada Constitució està en funció de l’adequació a cada moment, quan no serveix cal modificar-la o fer-ne una de nova. La més antiga actualment en vigor, a la que fan referència els partits constitucionalistes, és la dels Estats Unitats de 1787 que té només un preàmbul i set articles i ha estat adaptada al llarg del temps mitjançant afegits o esmenes (27 en total, la darrera de 1992). Mentre, la vigent Constitució espanyola consta d’un preàmbul i 192 articles que pretén deixar-ho tot «atado y bien atado» (el sona la frase?).
Les condicions en que es va celebrar la votació eren del tot anormals. Acabàvem de sortir d’una dictadura criminal però tot l’aparell de l’Estat havia quedat en les mans dels seus successors, començant pel president del govern, anterior Ministre del partit franquista i organitzador de l’anomenada transició, en mans dels governadors provincials; l’exèrcit mantenia tot el poder i amenaçava amb fer-ho efectiu un dia i un altre; el nou rei marioneta, que havia jurat la pervivència del règim estava al servei dels poders fàctics. Bona part dels que havien estat dirigents de l’oposició antifranquista, instal·lats ja a l’escalfor del poder des de feia un any, també estaven d’acord en que calia votar perquè era el preu per obtenir la nova democràcia. Fins i tot traint els seus principis, com el PSOE i el PC que acceptaren la monarquia franquista. Cal afegir una cosa que no se sol dir, que el 1978 no hi havia un cens electoral oficial aprovat que garantís la netedat del procés i que es produïren gran nombre d’irregularitats silenciades per la premsa.
Avui hi ha només 4.478.444 espanyols que el 1978 van votar ‘sí’ a la Constitució, és a dir l’11.95 per cent del total de ciutadans que avui tenen dret a vot
Malgrat tot es va votar. Anem a fer números. L’any 1978 hi havia 26.632.180 espanyols que podien votar al referèndum; van fer-ho 17.873.271 dels quals 15.706.078 afirmativament. Això vol dir que solament el 58.97 per cent del total de votants espanyols van aprovar la Constitució. Segons l’Institut d’Estadística el 2023 hi ha a Espanya 37.466.432 electors dels quals 7.594.455 tenen més de 63 anys, que es l’edat actual dels que podien votar aleshores. Intercalant els resultats de fa 45 anys resulta que avui hi ha només 4.478.444 espanyols que el 1978 van votar sí a la Constitució, és a dir l’11.95 per cent del total de ciutadans que avui tenen dret a vot. Les xifres a Catalunya i a les Terres de l’Ebre són molt semblants. Suposant que tots els que van votar afirmativament la Constitució ho tornessin a fer, cosa més que dubtosa, és lògic que, a dia d’avui, aquest escàs 12 per cent condicionin la voluntat del 88 per cent restant?
Sense cap dubte aquesta constitució que ara continuen defensant des del sistema postfranquista és obsoleta, fins i tot analitzant-la amb clau espanyola; cal llançar-la a la paperera de la història i fer-ne una de nova. Però abans els ciutadans han de resoldre dues qüestions que no van votar aleshores perquè van impedir-ho els militars, els banquers, els bisbes, l’aparell de poder franquista i els polítics recent arribats de totes les ideologies. Primera: els ciutadans volen monarquia o república; i segona, si tots els territoris que actualment formen l’Estat espanyol volen continuar-hi. O potser s’hauria de fer primer aquesta segona, perquè, havent sortit d’Espanya, són els espanyols que quedin els que han de decidir si volen rei.
Josep Bayerri Raga
Periodista
