És divendres 1 de desembre. Em poso a escriure aquestes línies al sofà –perquè d’habitació pròpia ja no en tinc ara mateix, algun dia en parlaré, d’això– i quan a casa hi ha silenci –creieu-me, amb tres criatures, això, és un luxe que passa molt poquetes vegades. M’estreno en aquest espai després de més de vuit anys sense escriure opinió. Tot i així, torno a sentir aquella mateixa sensació quan, hores abans del tancament d’edició, havia d’escriure una columna d’opinió i no sabia ben bé sobre què parlar. A qui li pot interessar, allò que jo pugui dir de qualsevol tema?
Remiro l’agenda. Penso amb la setmana. Amb les converses que he tingut. Amb les coses què he fet. I les que s’han quedat per fer, que són més de les que m’agradaria, però ja ho té això de tenir llistes infinites de coses a fer a la feina, a casa, amb les criatures, amb la família, amb les amistats… Que al final et dona la sensació que no has arribat a res on havies d’arribar, tot i estar constantment en mode productiu i permetre’t parar només quan vols intentar dormir. Però això, ara mateix, tampoc ve al cas.
Avui dia se’n veuen pocs, de llaços rojos, l’1 de desembre. Em plantejo si és perquè ara ja no té l’estigma que tenia fa 20 o 30 anys, la sida
Segueixo pensant. 1 de desembre. Dia Mundial de la Sida. Avui dia se’n veuen pocs, de llaços rojos, l’1 de desembre. Em plantejo si és perquè ara ja no té l’estigma que tenia fa 20 o 30 anys, aquesta malaltia, i ja no ens cal visibilitzar-la. Si ja no cal fer pedagogia sobre com s’encomana. O si ja no cal reconèixer a les persones malaltes i a les que han mort o lluitar en contra de la seua discriminació. O si és perquè ens n’hem oblidat. Segurament hem avançat des que fa més de 40 anys es va detectar el virus i es va convertir en la pandèmia més important del final de segle XX. Però també estic convençuda que segueix sent necessària la investigació i la prevenció. I conèixer i reconèixer el que moltes famílies van patir.
Acabo pensant en un dels millors llibres que he llegit enguany. Un llibre de no-ficció, que combina les memòries d’una família francesa amb la crònica periodística: ‘Els fills adormits’, d’Anthony Passeron
Acabo pensant en un dels millors llibres que he llegit enguany. Una novetat de tardor de L’Altra Editorial. Un llibre de no-ficció, que combina les memòries d’una família francesa amb la crònica periodística. És ‘Els fills adormits’, d’Anthony Passeron, amb traducció de Lluís-Anton Baulenas. S’alternen els capítols en què ell mateix, en primera persona, reconstrueix la història del seu oncle Désiré, la seva parella i la seva filla i del que va suposar per a tota la seua família la seva drogodependència i contagiar-se de la sida amb una crònica del descobriment de la malaltia i de la cursa francesa i l’americana per trobar un fre a la propagació del virus i una cura. I a més, Passeron utilitza un llenguatge molt depurat, clar, concís, amb capítols curts que fan que el llibre es llegeixi amb un sospir.
Si el llegiu, que ho heu de fer, a les seues pàgines trobareu molta informació sobre com i quan es va descobrir la sida i com es van crear diferents línies d’investigació al món per poder frenar el virus. I també podreu posar-vos a la pell d’aquelles famílies que van perdre fills, germans, nets, per la seva dependència a l’heroïna i el contagi d’una malaltia nova i molt estigmatitzada. Quaranta anys després de tot allò jo he pogut entendre una part de la història recent de la nostra societat i que segur que va afectar a més d’un dels nostres veïns.
I amb fluir de pensaments que acaben amb esta recomanació de divendres nit tanco la llum i marxo a dormir mentre de fons el vent de dalt xiula fort avançant-nos un cap de setmana de baixada de temperatures. Potser este article passarà desapercebut, però espero que no ho facin els investigadors que avui segueixen treballant per prevenir i buscar una sortida per a esta malaltia.
Vanesa Adell i Ferré
periodista
