“Només la fascinació d’aquest arbre pot explicar els milions i milions d’hores de treball que els homes han posat per convertir els olivars en un immens jardí de pedres”, Josep Pla.
Això ho escrivia a Cadaqués l’escriptor gironí per descriure el seu país. El nostre país també és ple d’oliveres i jardins de pedra per la serra de Godall, el coll de l’Alba,…Més avall és ple de mars d’oliveres per les planes dels Reguers o la Galera.
Tot i la seva antigor – els vells els anomenen vilars, com una reminiscència a les vil·les romanes; a l’Arión hi ha una vil·la i la millor mostra d’arbres monumentals- la major part dels oliverars es van plantar a partir del s. XVIII. Al llarg de la centúria següent, per la millora de la industria oliera i l’expansió dels mercats, la superfície no va parar de créixer fins als inicis del segle vint, aconseguint el pic de producció junt al pic demogràfic dels municipis ebrencs.
Les oliveres van ser, fins la meva generació, la forma de vida de la majoria de la població
En el comerç de l’oli, els empresaris tortosins van ser capdavanters a nivell estatal, i a partir del mercat local van expandir-se pel Baix Aragó, Lleida i Andalusia. Firmes com els Pallares, Bau i d’altres van aconseguir situar els olis locals entre els millors del món, des de l’Argentina fins a Noruega. Els soterranis dels edificis de l’Eixample tortosí estan ocupats per trulls. I per tots els pobles, moltes cases es van construir a principi de segle gràcies als rendiments de l’oli, i van instal·lar als baixos els nous molins de barra o hidràulics que permetien trencar l’antic monopoli d’uns pocs molins de giny. Però aquesta posició hegemònica va decaure per l’allunyament dels comerciants respecte al seu lloc d’origen. Una part de la producció comarcal seria en endavant comercialitzada internacionalment per especuladors d’altres països que la venien com a pròpia. Les cooperatives fundades als inicis del vint (Remolins, Ulldecona, …) o a la postguerra (la Galera, Sta. Bàrbara, …) no van poder invertir la tendència. La guerra i les polítiques intervencionistes van agreujar la situació.
Les oliveres van ser, fins la meva generació, la forma de vida de la majoria de la població. Imatges de color sèpia, de quan a l’hivern, entre dos foscams, els pagesos i pageses carregaven el fato als carros i marxaven a les planes on, amb el foc a prop per escalfar-se del fred i la gebrada, les colles s’anaven escampant com sorrades de perdius. Quan pujava el sol les plegadores movien a cantar i, ajupides, s’afanyaven a omplir les barcelles de les solades, mentre els homes escarraven , i els xiquets omplien les primeres senalletes abans d’anar a mirar si havia caigut cap moixó a les rateres. A l’hora de dinar, una cassola de farinetes i un tros de cansalada, o una baldana, o mitja sardina. A la tarda a tornar-hi, fins pondre’s el sol. Llavors fatigats de treballar tot el jorn, uns es quedaven a dormir a la pallissa i, altres, se’n tornaven a casa. Recordo el cel clar i estelat en les nits de temps seré del gener amb el carro del iaio carregat de sacs per dur-los al moli i fer la parada. Records del país de la infantesa. Al país que jo m’estime / hi guarde un tresor secret, diu la cançó “Al país de l’olivera” del grup Obrint Pas.
El preu de venda enguany és alt, els pocs pagesos que queden són locals i el teixit cooperatiu resisteix. Però la tendència és preocupant
Mentrestant que va passar?. Amb l’entrada a la UE van millorar les ajudes. En la dècada dels noranta les cooperatives van agrupar-se en entitats de segon grau. En el decenni següent va tirar endavant la DOGP Baix Ebre-Montsià. Malgrat aquestes mesures positives, la evolució econòmica i demogràfica ha jugat en contra. Algunes campanyes la producció era de 35 Tn, altres era de 150 Tn, els preus seguien baixos, i a més producció més baixos. Alhora la caiguda d’explotacions ha estat fulminant, la funció social del conreu a temps parcial ha desaparegut. Una major concentració de terres a mans d’uns pocs pagesos ha permès que la producció encara no hagi baixat significativament. El preu de venda enguany és alt, els pocs pagesos que queden són locals i el teixit cooperatiu resisteix. Però la tendència és preocupant, no la del preu -que ha pujat i ens hem de felicitar ni que siguem consumidors- sinó la de les estructures i lògiques que aguanten una petita part de l’economia del territori i una gran part de la gestió del mateix.
La crisi al camp és una crisi del mon global. Quina escala de valors s’ha imposat o ens hem vist obligats a tragar si aquells que podien haver estat “aristòcrates i amos de la seua terra i del seu temps” han hagut de fugir de la ruïna econòmica del camp per passar a ser “proletaris a compte d’altri i esclaus del rellotge”?.
L’amenaça que la caiguda de l’activitat continue deixant més camps erms encara no ha arribat al límit. Però va pel camí. Avui al conjunt de les cooperatives de l’Ebre, que comercialitzen més del 60 % de la producció agrícola, més d’un terç dels socis són jubilats. Com alternativa alguns proposen un banc de terres del COPATE. Com si els polítics ens haguessen de solucionar qüestions tant complexes vinculades a la propietat i a l’economia familiar, quan ells són incapaços d’embastar els mínims consensos i acords territorials que són de la seva competència. Altres parlen de plantar camps de plaques solars per substituir les oliveres (pel Perelló, Ulldecona, Masdenverge, Sta. Bàrbara, La Galera, etc).
Per les oliveres no cal patir, seguiran embellint el paisatge i donant fruit, sobrevivint a noves generacions
Cal que guardem i que no ens prenguen “el tresor secret”. El tresor te a veure amb el llegat patrimonial -privat- i el llegat cultural -col·lectiu- dels avantpassats. Referents i formes de vida que hem anat adaptant als nous temps, respectant el cicle de la natura i el cicle dels cultius, en definitiva la vinculació a la terra. Per les oliveres no cal patir, seguiran embellint el paisatge i donant fruit, sobrevivint a noves generacions. Les oliveres són lliures, però també són nostres per una herència de “milions d’hores de treball”. Ho diu la dita: la casa dels pares, la vinya dels iaios i les oliveres dels revesiaios.
L’escriptor i biòleg valencià Martí Domínguez va recollir l’historia d’una olivera de Culla -al sud del Sènia i al nord del Montlleó. L’arbre es va gelar l’any 1956, quan tenia entre 800 i 1000 anys i una base de 12 m. dividida en dos troncs monumentals de 4’75 i 3’15 de diàmetre. Els propietaris van decidir conservar-los. Mentre milions d’arbres, arreu del Mediterrani, després del fred siberià, s’arrancaven per a fer carbó. Va aguantar dret, resistint el pas del temps i, amb el canvi de mil·lenni, l’arbre inesperadament va tornar a rebrotar cinquanta anys després de la gelada. El 2012 van donar-li el premi a la Millor Olivera Monumental d’Espanya. Però això ja és pompa i circumstàncies, o com diria mon iaio “figues d’un altre paner”.