Els dies 31 d’octubre, 1 i 2 de novembre celebrem una de les festes populars més plenes de significat del calendari del cicle de la terra. Com totes les festes, amb diversitat d’orígens (celtes, romans) i amb viatges d’anada i tornada que passen per la cristianització i posteriorment per la nord-americanització.
Malgrat tots els canvis i influències, perduren per tot arreu elements singulars com els dolços amb productes recentment collits, les carabasses buides amb llum d’espelma, les caracteritzacions i el teatre casolà, o el record a les persones estimades que ja no estan amb natros.
Tots Sants és la gran festa de la tardor i una de les quatre celebracions més rellevants de l’any, juntament amb els solsticis d’hivern i estiu (Nadal i Sant Joan) i el període dirigit per la lluna que marca el Carnaval, la Quaresma i la Pasqua. S’apropa el fred, s’acurça la claror del dia i ens preparem per a uns mesos de recolliment en els que serà important estar ben proveïts d’aliments, dels fruits que ens dona la terra i que tot just acabem de recollir o estem a punt de fer-ho. Fins fa ben poc, els nostres iaios mataven els animals per tenir les viandes preparades al rebost.
Per commemorar tot això i continuar donant sentit a la nostra existència i al valor de què estem al món per ser feliços, i que el treball no és més que una eina per aconseguir tal objectiu; és el motiu pel qual celebrem Tots Sants. Torrem castanyes o les comprem al carrer, fem panellets plens d’ametlla o ens mengem els que fan els nostres pastissers, tastem la carn més bona i ens bevem el millor vi que ha arribat a casa nostra.
Com que la nit es preveu llarga, ens expliquem històries rememorant aquella vora del foc de quan no teníem calefactors. I fins i tot, si volem aprofundir en el que passava quan no hi havia Netflix, ens atrevim amb una mica de teatre familiar i algun fragment del Don Juan Tenorio, rebatejat ben a l’estil de l’Ebre com a ‘Don Quan’.
Les animetes de la nostra tradició recollida per folkloristes com Joan Amades o Joan Moreira, avui representades sorprenentment com a zombis, gràcies a la cultura televisiva
Aquesta obra de José Zorrilla es va fer imprescindible en tota castanyada per les seues escenes al cementeri. I és que aquesta data, com totes les festes ancestrals, té una part essencial dedicada a la memòria dels difunts; les animetes de la nostra tradició recollida per folkloristes com Joan Amades o Joan Moreira, avui representades sorprenentment com a zombis, gràcies a la cultura televisiva.
Recuperar el sentit de la festa és una feina bàsica per regenerar dinàmiques socials que poden contribuir a un món millor
Els nostres avantpassats concebien la mort com un trànsit més en el nostre pas per la vida i probablement per això convivien més amb el record de les persones que han traspassat. En el món modern aquesta tradició sobreviu només i molt especialment en aquesta festa de Tots Sants, en la que encara conservem el costum de visitar les tombes dels nostres familiars i amics o netejar-les personalment, un cop a l’any. Aquesta evocació per les persones que ja no hi són no és una pel·lícula de terror. En el camp cinematogràfic, s’hi assemblaria més a l’entranyable ‘Coco’, inspirada en la celebració mexicana del Dia dels Morts: aquella preciosa idea al voltant de què sempre viurem mentre algú es recordi de natros.
Recuperar el sentit de la festa és una feina bàsica per regenerar dinàmiques socials que poden contribuir a un món millor. Pot ser bonic i interessant que la gent més jove conegui el significat de Tots Sants i sigui capaç de decidir si la nit de la Castanyada és la millor ocasió per disfressar-se de calavera o maquillar-se amb una destral entravessada al cap. Amb petites dosis d’aquesta sovint menystinguda cultura popular, podem fer que la nostra gran festa de tardor no es confongui amb la divertida Zombi Walk del nostre magnífic festival de cinema de Sitges.
