El parc natural del delta de l’Ebre ha celebrat el seu primers quaranta anys. Va ser l’any 1983, en ple mes d’agost, que el primer govern de Jordi Pujol al front del Govern de la Generalitat feia el primer decret, per posar ordre al conflicte social que s’estava produint a nivell del propi delta, quan determinats sectors productius apostaven per ampliar arrossars conquerint amb aportació de terra tota una llacuna, la del Canal Vell, mentre altres veïns del mateix Deltebre protestaven i els plantaven cara denunciant amb pancartes i reduïdes manifestacions que allò no podia ser perquè era un atemptat contra el medi natural.
Entre els activistes locals, un colla de gent que marcava el criteri que s’ha anat implantant anys després. I entre els noms propis, el del biòleg Rafel Balada, mentor i director del parc en els següents disset anys (des de 1983 a l’any 2000), quan va passar a ser també el primer mentor i director del segon parc natural de les Terres de l’Ebre, el dels Ports, fins que de nou quinze anys després es va jubilar. Diuen que els homenatges en vida són els més valorats, i aquest és més que evident que s’haurà de fer a no molt tardar, al costat dels veïns del delta que van ser la llavor de la consciència mediambiental que al final s’ha acabat estenent.
Els 40 anys del parc natural del delta de l’Ebre són un motiu de celebració, que felicitem. Però cal demanar més
La història del conservacionistes a les Terres de l’Ebre és molt interessant. En les dècades de 1960 i 1970, els primers coneixements de l’entorn natural van arribar gràcies a professors i experts que visitaven el delta, i que feien els primers estudis des dels departament d’ecologia de la Universitat de Barcelona. Enfilant ja la sortida de la dictadura, la famílies enviaven els seus fills a estudiar i a les Terres de l’Ebre, una bona colla d’ells optaven per escollir estudis de Biologia. Va ser així quan van arribar tota una sèrie de biòlegs, que han estat referència els últims anys. El mateix Rafel Balada, fins i tot el polític Víctor Gimeno, el director del Museu d’Amposta i Terres de l’Ebre fins fa ben poc, Àlex Farnós, i una mica després Antoni Espanya, actual cap provincial de Costes, i Carles Ibañez, el director del projecte Eurecat. Però també Raül Escosa, expert mundial en la lluita contra el mosquit, ara adscrit al COPATE però durant molts anys al CODE, i també Josep Aragonés, tàndem d’Escosa, però el biòleg que va fer el projecte, junt Gimeno com a director territorial, de la Reserva de la Biosfera de les Terres de l’Ebre.
Probablement hi ha més membres dels equips que caldria citar, però tots ells són els representants d’una època, d’unes dècades, que han marcat un canvi estructural del territori. Els ha costat pràcticament la vida sencera, perquè han hagut de picar molta pedra i fer didàctica cada dia per canviar la mentalitat, encara vigent, de voler conquerir la terra com es va fer a l’Oest o com es va fer a l’Albufera de València. I com els avantpassats també van fer al delta de l’Ebre: guanyant terrenys als sosars, avalats per una política fomentada també per l’Estat en plena dictadura que va convertir el Poble Nou del delta en Vila-Franco.
El parc del delta ha estat l’estendard de la nova consciència ecològica, però també del renaixement turístic, i d’una nova forma d’actuar, sempre respectant la natura
Els 40 anys del parc natural del delta de l’Ebre són un motiu de celebració, que felicitem. Però cal demanar més. Segurament les moltes dificultats han provocat que allò que s’hauria hagut que fer en 10 anys s’hagi tardat 40 en aconseguir. El parc del delta ha estat l’estendard de la nova consciència ecològica, però també del renaixement turístic, i d’una nova forma d’actuar, sempre respectant la natura, de la que avui en dia és la mateixa Unió Europea la que dicta les normes i el futur, i això ja no té marxa enrere. Però també ha de fer un esforç el mateix parc, en implementar, ara ja molt més ràpidament, algunes millores. Per exemple, en comunicació, ja que continua actuant com un ens excessivament caut a l’hora d’obrir les portes, fins i tot de les reunions i decisions de la Junta Rectora. És molt probable que ja hi hauria Pla d’Acció en marxa si s’hagués socialitzat molt més el seu difícil funcionament intern.
I el mateix es podria dir del parc natural dels Ports. O de la Reserva de la Biosfera, encara a la recerca del seu encaix. Cal més parc i més biosfera. Qualsevol reunió, qualsevol visita, qualsevol estudi, o qualsevol decisió, no han de ser vistos com un conflicte davant del qual cal actuar amb peus de plom. Qualsevol acció d’aquests tres organismes ha de ser una oportunitat. Els seus debats i els seus conflictes, i també els seus encerts i la seua línia editorial d’actuació, són un model per a tota la societat de les Terres de l’Ebre, i s’ha de conèixer molt més obertament i sense temor a les reaccions.
La lluita d’aquells precursors de fa quaranta anys ha esdevingut un èxit, ja ho hem dit. I ara que s’estan establint les bases del que serà un nou model de desenvolupament per a les pròximes dècades, hem de conèixer, debatre i millor entre tots, cap allí on anem. Hi continuarà havent conflictes, debats interns inquietants, contradiccions, pèrdues i retorns als equilibris, potser fins i tot injustícies o decisions que caldrà corregir a posteriori, però ho hem de fer entre tots. Perquè els dos parc naturals i la Reserva de la Biosfera són volguts per tots i són patrimoni de tota la població, fins i tot dels pocs detractors que encara hi pugui haver, quan ha estat i és tant evident que no només son protectors del medi natural, sinó motor de desenvolupament.
