De sobte, els titulars de la informació esportiva van començar a centrar-se en temes com el cas Rubiales i el cas Negreira, òbviament no gaire bons exemples per fomentar l’afició de les futures generacions per l’esperit olímpic. Però l’actualíssim lema “tot per l’audiència” i el tradicional i incombustible “la pela és la pela”, fan que inevitablement la informació vagi devaluant els seus valors a través de metamorfosis estremidores.
En qualsevol cas, l’estil esportiu està de moda i marca pautes. Aquests dies són les guerres i tota la misèria que les envolta les que són objecte de retransmissions en directe. El Carrusel esportiu que en altres temps omplia els espais d’oci de la ciutadania, ara ha passat a ser un macabre Carrusel Bèl·lic. La guerra es retransmet en rigorós directe, es comptabilitzen els míssils, els drons i els projectils enviats a una banda i l’altra, i s’anuncien els models de tancs i avions destinats a matar milers de persones innocents, d’un o país o l’altre obligats a lluitar sota una bandera o l’altra.
Les imatges capten l’èxode de milers de famílies fugint de casa: caravanes de vehicles amb els equipatges carregats a la baca, com si es tractés de l’operació sortida del pont del Pilar
Les imatges capten l’èxode de milers de famílies fugint de casa: caravanes de vehicles amb els equipatges carregats a la baca, com si es tractés de l’operació sortida del pont del Pilar.
El cinisme creix quan els governants, els que juguen la partida des dels seus despatxos oficials, publiciten com a trofeus les xifres de víctimes: un assassinat és una baixa, un crim col·lectiu és una ofensiva.
Els organismes que en els darrers anys han estat capaços de posar-se d’acord en paralitzar el món i no fer volar un sol avió per combatre un enemic que era invisible; els mateixos que es preparen fins i tot per destruir un hipotètic asteroide que amenaci xocar amb la Terra o promouen una agenda 2030 amb l’objectiu social comú de transformar el món a través del desenvolupament global i humà sostenible… Sí. Aquests mateixos organismes són els que quan esclata una guerra no troben altres remeis millors que armar a l’una banda i a l’altra. I ho fan de la mateixa manera com si una disputa violenta entre dos veïns d’un mateix terme municipal fos solucionada per l’Ajuntament repartint-los armes en lloc de detenir a l’agressor.
Aparcarem per uns dies el canvi climàtic, fins al 30 de novembre en què es reuniran tots ells a Dubai per no resoldre res, i fins i tot deixarem de parlar de la guerra d’Ucraïna
Sigui com sigui, aquí tenim una nova guerra, acompanyada de les seues noves crisis de petroli, d’energia i d’aliments per continuar amargant l’existència a les classes mitja i treballadora de tots els països, per si algú pensava que la tardor no seria prou calenta. Aparcarem per uns dies el canvi climàtic, fins al 30 de novembre en què es reuniran tots ells a Dubai per no resoldre res, i fins i tot deixarem de parlar de la guerra d’Ucraïna, com si hagués acabat. Perquè ja sabem que encara que al món hi hagi desenes de conflictes bèl·lics, no tots mereixen l’atenció mediàtica. Per tant, un parèntesi per als senyors Putin i Zelenski, amb permís de les tragèdies de Iemen, Armènia i totes les que esclaten a cada racó del planeta.
Més repugnància crea encara la reacció i l’aprofitament polític que ja s’està produint en certs estats europeus entre alts responsables d’un partit o altre. Arguments, comentaris i anuncis que arriben fins i tot a condicionar qualsevol mena de suport a un poble innocent o a voler prohibir una bandera. Paradoxa: els mateixos que han fet i promogut durant anys un ús abusiu i poc respectuós de les banderes, són els que ara les volen prohibir.
En veurem unes quantes com aquestes durant els mesos vinents, llevat que acabem tothom desconnectant de la tele i la ràdio, i caiguem definitivament rendits als poders de Netflix, HBO, Filmin i Movistar Plus, on també veiem guerres, crims i terror, però sabem que són ficció, i de tant en tant podem elegir veure una comèdia o una història d’amor.
