“El consum d’energia per càpita es molt desigual (…) els grups o els països que gasten més, exploten i controlen els que gasten menys”, Ramón Margalef.
El nom de Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demográfico revela quin és l’únic dels seus tres negociats que no apareix en la seva denominació, el de l’energia. En aquest article no ens capficarem amb la trampa que oculten alguns noms que, com a primera estratègia del màrqueting publicitari, busquen amagar allò que són i aparentar allò que no són. Ho deixem per un altre dia.
L’energia externa, a partir del s. XIX, ha esdevingut exponencialment el principal factor crític pel que competeix la nostra espècie. El consum el concentrem els habitants del primer món amb 100 kwh diaris, i no som capaços de garantir que els més desfavorits del tercer món puguin disposar dels 3,5 kwh que assegurarien la seva subsistència i alimentació. L’energia és avui el principal element geoestratègic que mou la política i el regim socioeconòmic capitalista. Els objectius fixats en els acords internacionals (ONU, UE, Espanya, …) per a reduir el 55 % de les emissions de CO2 el 2023 i aconseguir les “zero emissions” el 2050, es veuen condicionats. Cada país fa el que pot, i s’aplacen els objectius quan el risc de desabastiment pot comprometre el PIB (ho hem vist els últims anys i Alemanya acaba de reobrir les centrals de carbó).
En aquest context fa temps que l’estat espanyol anuncia que ha optat per l’energia eòlica i la solar. Però el nou model l’acapara l’oligopoli de les empreses de sempre que han fet negoci del petroli o la hidroelèctrica. Ara, amb les renovables, la capacitat estratègica i de decisió sobre aquest nou manà és a mans d’aquelles companyies i dels territoris consumidors, i no dels territoris productors. Un dels fonaments del seu negoci consisteix en devaluar els llocs aliens per a revaloritzar els propis. I en aquest esquema les Terres de l’Ebre som els llocs aliens.
En el fons les renovables no estan al servei de la transició ecològica o de l’equilibri territorial, sinó del turbocapitalisme
No es el vent o el sol el factor determinant en la seva ubicació, sinó el valor i el respecte que s’atorga a cada territori. Abans d’entrar a parlar de qüestions econòmiques i socials, dir que obviaré estendrem en els impactes i costos ambientals d’una energia que alguns ens venen com “inesgotable i gratuïta” (quan després la paguem cada cop més cara en base al mercat majorista). En el fons les renovables no estan al servei de la transició ecològica o de l’equilibri territorial, sinó del turbocapitalisme en esdevenir una activitat intensiva de capital. No hem d’oblidar com s’ha consolidat la posició de domini d’unes empreses que controlen totes les baules del cicle; o que només una petita part de la producció d’energia verda ha reemplaçat les energies fòssils; també que l’energia verda te una densitat energètica baixa, es difícil d’emmagatzemar i la seva producció s’allunya dels punts de consum; com s’ha optat per la concentració en lloc de promoure la generació distributiva o l’autoconsum; com els clients financem, a traves d’una part del rebut, un índex fix de rendibilitat als inversors; o tampoc que la creació d’ocupació és baixa i el retorn econòmic als municipis insignificant.
En resum, es tracta de depreciar uns territoris per a revaloritzar-ne uns altres
El Govern central s´ha proposat que ens convertim en exportadors. L’objectiu és instal·lar plantes de renovables arreu. I com ho fan: limitant les competències municipals; tractant la implantació, en sòl rústic o de protecció especial, com si l’activitat no fos industrial; eliminant els estudis d’impacte ambiental; deixant a la part més forta la negociació de les condicions dels contractes; i, si cal, declarant-los d’utilitat publica davant l’oposició local. L’Estat aplica una solidaritat de baix cap a dalt. De les migrades economies perifèriques cap a holdings empresarials que cotitzen a Borsa. De territoris que el discurs oficial ha catalogat de despoblats i pobres cap als territoris més poblats i amb les rendes més altes. Ho comprovem en les comarques de la Terra Alta i els Ports.
Es evident la disfunció que comporta que la Terra Alta amb el 0,0016 % de la població concentre el 25 % de la producció eòlica de Catalunya. Que el 33 % de la producció de la Comunitat Valenciana vingue dels Ports on viu el 0,0009 % de la població. Al conjunt dels 7.566.000 catalans i 4.975.000 valencians caldria exigir-los més generositat i solidaritat cap als 12.119 i 4.404 veïns de la Terra Alta i dels Ports. Perquè ara ja tenim les dades després que, en la primera onada d’eòliques (1999-2007), se’ns vengués com un revulsiu per frenar el despoblament i l’empobriment territorial. Des de llavors la població a la Terra Alta i als Ports ha minvat un 15 %. Simultàniament el preu de les finques s’ha devaluat un 20 o 30 %. En resum, es tracta de depreciar uns territoris per a revaloritzar-ne uns altres. És la vella estratègia dels especuladors, comprar barat i vendre car; però aquí parlem de territoris i de persones, no de tomates.
Tenim molts exemples, però n’explicaré dos. Barcelona, enmig de l’actual crisi energètica, és un dels fundadors del club C 40 CITIES que, per a “salvar el planeta”, diuen que treballen per ser ciutats “verdes i justes”. En realitat la mesura “estrella” que ha adoptat per reduir els consums és fer complir el decret d’apagada dels aparadors a les 10 de la nit. Mentre, el projecte comunitari i no especulatiu “Viure de l’aire” que pretenia el 2021 instal·lar dos aerogeneradors a Collserola ha topat amb l’oposició de quatre conglomerats de l’espectre ecologista. Per si els urbanites “guais” que van de “verds i justos” ho han oblidat, recordar-los que a la Terra Alta en tenim 148 i una bateria de 35 km d’aerogeneradors (la distancia que va de Badalona a Castelldefels); i encara en volen instal·lar més aquí baix.
El segon exemple, el d’Acciona als Ports. Aquest holding energètic, d’infraestructures i immobiliari, posseeix en la seva cartera un extens parc de parcel·les grises en polígons industrials, prop de les metròpolis on es consumeix l’energia, i on cau el mateix o més sol que als Ports. Sense cap vergonya, la publicitat corporativa presumeix “Expertos en dissenyar un planeta mejor”. Mentre, contra natura, i amb l’oposició de la majoria de propietaris i de l’ajuntament de Morella, pretenen instal·lar dos centrals solars als paratges verds dels Llivis i la Llàcua. Devaluen terres alienes i estenen kilòmetres de línies innecessàries per portar la llum, entre d’altres, a les seves promocions immobiliàries (vivendes d’alt estànding a Barcelona, St. Cugat del Vallés, etc). Algú te dubtes de qui són realment els NIMBY?
L’ecòleg Ramon Margalef , fa cinquanta anys en una conferencia d’on hem tret la cita inicial, exposava que el mal ús de l’energia estava en la base de les desigualtats socials i ecològiques globals, i acabava dient “que els països rics no facin sermons si no redueixen ells el flux d’energia per habitant”. I així seguim. I on diu països podem llegir territoris i pobles, ciutats i ciutadans.
