Recordo el meu primer dia a l’escola pública. M’acompanyava ma mare, arreglada per a l’ocasió, amb tacó i una bosseta de mà de color negre. Jo tenia sis anys i ella trenta-cinc. Jo ja havia estat dos anys escolaritzat a les monges de la Consolació. Ella gairebé no havia pogut anar a escola, perquè de petita vivia en un mas massa allunyat del poble, a vuit o deu quarts de camí. Una llàstima, perquè era una dona d’una notable intel·ligència.
L’entrevista amb el director va ser força curiosa. Tenia a càrrec els alumnes més grans, de tretze i catorze anys, molts d’ells adreçats al mercat laboral. Vaig entrar a la seua classe agafat de la ma de la mare, fins a situar-nos en una mena de terra de ningú, entre els galifardeus i l’autoritat plenipotenciària del mestre. Em va preguntar “Quién descubrió América”, al mateix temps que cridava el cognom d’un alumne que no parava quiet. Jo vaig contestar que Cristóbal Colón, just al moment que el noi rebia un clatellot. Les monges m’havien ensenyat que Caïm va matar Abel, que Abraham volia matar Isaac i que Jesucrist havia mort per nosaltres, per mi, “yo pecador me confieso a Dios”, i altres coses belles i útils per a la vida. El meu primer dia a l’escola pública vaig aprendre que el poder requereix una certa quantitat de violència.
Tot això ho he recordat en obrir el tríptic de l’exposició “Els primers mestres a Flix”, que s’ofereix a Ca Don Ventura entre el 6 al 29 d’octubre, una mirada retrospectiva sobre l’ensenyament públic de la vila entre finals del segle XIX i el darrer franquisme. Les tres figures més rellevants del període van ser Enric Grau Fontseré, el primer director de les escoles inaugurades el 1915, Pau González Montagut, director durant el període republicà, depurat i empresonat pel franquisme, i Josep Ardébol Mallat, que es va jubilar com a director, el 1966.
Mentre escric això, encara no està confirmada a la inauguració la presència de qui fou el meu mestre, Juan Martínez Segura, el millor de tots els qui van exercir en aquells anys de la dictadura franquista. Tots els seus alumnes, sense excepció, en guardem un record devot, ple de gratitud, i molts dels qui hem exercit la docència l’hem tingut com a modelo a seguir. Nascut a Múrcia, va arribar a Flix el 1958, ben jove i recent casat, va tenir una filla i un fill i es va integrar a la vida flixanca. Va romandre-hi 26 anys, abans de traslladar-se a Tarragona, on encara resideix. Va ser director de l’escola entre 1974 i 1980.
Molts dels qui arribàvem a aquella classe ja no volíem marxar, perquè l’alternativa era un antic sergent de l’exèrcit franquista destinat al magisteri per ocupar les places dels depurats
Aplicava a les seues classes l’atenció a la diversitat abans que s’inventés el concepte, perquè la quarantena d’alumnes que omplien l’aula pertanyien a tres o quatre cursos diferents. Recordo el cas d’un noi que va arribar de Castella als vuit anys, sense saber llegir o el d’un altre que no entenia un borrall de castellà, perquè era un poid-noir vingut d’Algèria, alumnes de necessitats educatives específiques que el meu mestre aplicava amb l’ajut dels alumnes més avançats, que els ensenyàvem a llegir i escriure. És per això que molts dels qui arribàvem a aquella classe ja no volíem marxar, perquè l’alternativa era un antic sergent de l’exèrcit franquista destinat al magisteri per ocupar les places dels depurats o un falangista que de tant en tant feia calaix amb la projecció de pel·lícules en hores de lectives.
Els terribles llibres de text que ens havíem d’empassar anaven carregats de fanatisme religiós i carpetovetònic, com recordaran els lectors més granadets, una indecència editorial anomenada Enciclopedia Álvarez, editada Valladolid per la casa Miñón. L’autor era un mestre de Zamora, Antonio Álvarez Pérez, que va perpetrar tres volums destinats a tres nivells educatius diferents, un poti-poti dels evangelis i la geometria, de la història imperial i les ciències naturals, de la llengua espanyola i el nacionalcatolicisme. És un veritable miracle que els atribolats alumnes afectats sortíssim raonablement normalets.
Quant a l’educació de les xiquetes, era pitjor: resulta ben descriptiu que, mentre els xiquets anàvem a “estudi” elles havien d’anar a “costura”, una bona forma de remarcar el destí exclusivament domèstic i reproductor de les futures dones
En el meu cas i el dels meus companys va ser fonamental el bon criteri del mestre Martínez, que sabia destriar el gra de la palla i aconseguia un ambient escolar amable i intel·lectualment estimulant, fins al punt que alumnes els d’altres classes es refugiaven a la nostra en horari extraescolar, per rebre classes de reforç i aprendre coses de profit per aprovar l’examen d’ingrés al batxillerat. Quant a l’educació de les xiquetes, era pitjor: resulta ben descriptiu que, mentre els xiquets anàvem a “estudi” elles havien d’anar a “costura”, una bona forma de remarcar el destí exclusivament domèstic i reproductor de les futures dones.
L’exposició ha estat organitzada per l’Associació Cultural La Cana, presidida per l’incombustible Jaume Masip, sempre acompanyat dels historiadors Pere Muñoz i Montse Monclús que, en aquesta ocasió també comptaran amb el suport i la participació de Jaume Aresté, Josep A. Collazos i Jordi González. A més de la mostra de fotografies i material escolar d’antany, Pere Muñoz parlarà sobre “l’Ensenyament públic a Flix fins la Guerra Civil” i de les depuracions, els exilis i les morts dels docents republicans (10-X), Jordi González presentarà el seu llibre El mestre Pau González Montagut, director durant la República, depurat i empresonat pel franquisme (12-XII), Jaume Aresté dissertarà sobre “L’Escola de Flix a la postguerra” (19-X) i Josep A. Collazos ho farà sobre “L’Ensenyament a l’Arxiu Municipal de Flix” (27-X).
