Paraules llançades al vent i com pedres cauen al buit. S’escupen en rabia. Com llenya al foc, el diàleg s’ha esfumat i ha deixat pas a la discussió, a tirar acusacions sense fonaments, a l’engany continuat i sense impunitat, als judicis sense jutges, a persones que no estan disposades a escoltar, entendre i empatitzar. I aquí és on rau la pregunta que em faig cada cop que obro Twitter o la televisió, cap on anem?
Això no passa a l’escenari principal de la política a milers de quilòmetres de casa. Això està passant al carrer. Passa a l’ajuntament municipal del poble. Passa entre veïns. Passa als grans i joves. Passa al carrer.
I no cal anar lluny per sentir ‘jo no sóc feminista perquè no crec que les dones som superiors als hòmens’, ‘jo no sóc racista, però els immigrants s’emporten totes les ajudes’, ‘jo crec que les violen perquè van provocant’, ‘jo no sóc fatxa, però voto a Vox’ (JA!), ‘jo vull la independència perquè Madrid ens roba’ (i les zones rurals de Catalunya manquen de més serveis per la manca d’inversió), jo jo i jo. Què és ser fatxa? Què és ser feminista? I masclista? Què és ser nacionalista? Què és ser racista?
Enmig d’aquest aldarull constant, on no té cabuda el raonament i la reflexió, ens perdem entre lladrucs que hem copiat de la televisió i de veus populistes que s’apoderen de l’altaveu de l’opinió pública i enverinen el significat dels mots. I…
Quan les paraules manquen de sentit, què ens queda?
