“Han existido y continuaran existiendo muchos deltas del Ebro”, Jorge B. Guillen.
En dos articles previs exposàvem com s’ha configurat l’evolució contemporània i el present del Delta. L’epopeia que han protagonitzat cinc generacions a partir del 1860, fou alimentada per les plusvàlues i rendiments de la transformació de paratges semideserts i erms damunt dels quals els arrossars han ocupat el 65% de la superfície, unes 21.000 ha., acollint al remat 60.000 habitants, quan fa segle i mig eren 6.000. Posteriorment, la declaració del Parc Natural el 1983 ha permès conciliar estratègies abans contraposades per tal de salvaguardar un lloc d’interès internacional que atreu cada any més de 400.000 visitants i constitueix la nostra principal marca.
Si mirem els precedents, podem concloure que la empresa col·lectiva que ha conformat el nou marc territorial de la Ribera baixa de l’Ebre te avui més llums que ombres en allò que està a l’abast dels humans. Més enllà de la revolució que va suposar la colonització agrícola, o de la presa de consciencia sobre els valors naturals, l’èxit en les darreres dècades ha estat el resultat d’un esforç basat en l’equilibri i ponderació amb els que hem tractat la vàlua i fragilitat natural de la planícia que l’Ebre va formar en la desembocadura, en guanyar terreny al mar.
Resulta en aquest context paradoxal comprovar, tractant-se de l’aspecte més greu de tots els que l’afecten, que la gestió de les dinàmiques sedimentàries i litorals en el front deltaic segueix a hores d’ara sense un pla plausible i consensuat, malgrat la remor de fons.
Van transcorrent els anys, i com que les eleccions son la nova mesura del temps i de l’interès per les coses, tot és a mig decidir i no es fa res durador
És a dir, malgrat tots els avisos, i malgrat tots els anuncis fets des de fa ja cinquanta anys: el projecte de sanejament contemplava un dic perimetral de 45 km (1971); el Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre encarregava el primer estudi (1981); després els governs de l’Estat i la Generalitat publicitaven que destinarien 200 milions a salvar el Delta (1985-1988); en la dècada següent el MOPU va crear una duna artificial al Trabucador (1992) i la comunitat de l’Esquerra prenia la iniciativa proposant el moviment de sorres amb camions; en un altre context -el del PHN- l’administració estatal i la catalana impulsaven el Consorci del Pla Integral de Protecció del Delta de l’Ebre (2001-2005); després vindria la Comissió per a la Sostenibilitat de les Terres de l’Ebre apadrinada inicialment per Madrid i dirigida per Barcelona (2005…2020…); mentre l’Estat seguiria amb les actuacions vinculades a l’antic Pla Integral (2006-2011), o amb el nou Pla formulat pel MITMA (2021); sense la comissió mixta reclamada, la Generalitat de Catalunya dissenya la Estratègia Delta (2023). I així van transcorrent els anys, i com que les eleccions son la nova mesura del temps i de l’interès per les coses, tot és a mig decidir i no es fa res durador.
El futur d’aquest espai extraordinari reclama la execució d’un pla unitari amb accions viables i sostenibles, cosa que vol dir sens dubte un pla rigorós, però adaptable, no a interessos de part o a ideologies, sinó a les probes científiques i als canvis que vindran. Un pla que per força només pot ser vàlid si es coordina i s’executa amb la participació, voluntat d’acord i consens de les institucions locals, nacionals, estatals i internacionals.
Cal advertir que el fet que, en aquest assumpte, no sigui possible predir el llarg termini amb certesa, no exclou tenir que acordar per endavant objectius a llarg termini; l’anticipació no és cap garantia davant la incertesa, però sens dubte pot ajudar. Així mateix si el problema es manifesta globalment, seria recomanable evitar els particularismes i la descoordinació institucional; allò que afecta al Delta te conseqüències locals, però les causes son planetàries. Segurament amb accions a curt i reajustaments a mig termini, pensant en el llarg termini es poden afrontar unes fluctuacions geològiques que, a la nostra escala, podien semblar-nos llunyanes aparentment. Ara pareix que arribem tard, en comprovar com avui és present allò que semblava llunyà, i es reprodueix l’alarma col·lectiva cada cop que una gran llevantada sacseja el litoral (1990, 2001, 2020, 2021 i 2023) i somou dos línies oficials, la de costa i la del “dolce far niente”. Per això, bastir un pla que integre els coneixements acumulats, és a dir que íntegre la ciència i la tecnologia, i sobretot que integre tots els estaments polítics i tots els actors socials, és ineludible i urgent.
Controlar els rius pot semblar fàcil, però controlar els mars és una altra cosa
Quan els desafiaments prenen les dimensions a les que ens exposa el canvi climàtic, tampoc cal esperar a veure’n les conseqüències per a entendre que la confrontació partidista i el curtterminisme son eines inútils i perjudicials per a encarar el destí de qualsevol territori exposat a primera línia de mar. Sigui quina sigui la estratègia adoptada haurà de ser una solució basada en la natura, l’embat és massa gran per a pretendre fer-hi front obertament sense considerar la magnitud en la desproporció dels recursos i forces en joc d’un cantó i l’altre. Controlar els rius pot semblar fàcil, però controlar els mars és una altra cosa.
El Delta com a sistema natural és en si mateix un sistema obert, dinàmic i resilient als canvis. Als deltes tot és mutable i fluctuant, i la capacitat per absorbir les pertorbacions i reorganitzar-se està inclosa genèticament tant en el seu origen, com en el seu futur. El Delta com a sistema geogràfic humanitzat és menys resilient, però la persistència del sistema pot ser afavorida per l’anticipació i l’adaptació. La societat que forma ara part d’aquest ecosistema viu exposada a unes pulsacions cícliques de la natura d’una magnitud com mai hem vist. Preveient el mon i els canvis que venen, haurà de ser oberta, dinàmica i resilient, i dotar-se de mecanismes per tal de reforçar aquestes tres característiques i, d’aquesta manera, afrontar el seu futur amb majors garanties.
El que primer cal importar del país atlàntic i protestant al nostre marc mediterrani i catòlic, no és la tecnologia, sinó les formes d’administrar i governar
Ara fa un any, després d’una visita dels membres de la Taula de Consens als Països Baixos van reivindicar que al Delta s’apliqués el model holandès de protecció de la costa. Al meu parer, el que primer cal importar del país atlàntic i protestant al nostre marc mediterrani i catòlic, no és la tecnologia, sinó les formes d’administrar i governar…Vistos els dilatats antecedents o l’estil de fer política, es trist comprovar que aquí encara val -ull, només per guanyar eleccions- una dita deltaica que diu “Si podem rabiar, perquè hem de patir”.
