El preu d’un litre d’oli d’oliva verge ha arribat aquesta setmana als deu euros, una xifra rècord que mai s’havia assolit, per la qual cosa assistim a un fet històric. Els motius ja són coneguts per la majoria de gent. Aquesta serà la tercera temporada consecutiva de baixa producció, i per tant no hi ha producte emmagatzemat, factor que sempre s’utilitza per regular els preus, extremadament baixos durant els últims quaranta anys, circumstància que ha expulsat milers de pagesos joves per provocar un envelliment generalitzat que posa en perill la supervivència del conreu.
Aquesta diagnosi, accelerada i augmentava per la sequera extrema d’aquest any (pel camí de revertir-se a Aldover i Xerta, on ja es treballa en el reg del Xerta-Sénia), ha provocat que hi hagi molt pocs litres produïts i disponible arreu de l’Estat espanyol, el principal productor mundial. Una situació que també s’ha produït als altres països productors, com Itàlia, Grècia o Turquia, i que ha generat una espiral mediàtica que no hem de donar per bona perquè cal analitzar-la també des del punt de vista local.
La confluència de factors que han provocat l’augment del preu ha estat tractada pels grans mitjans de comunicació des d’un punt de vista equivocat contra el que cal revelar-se. Teòricament, es posicionen des del punt de vista del consumidor (…) És un tractament urbanita del tema
La confluència de factors que han provocat l’augment del preu ha estat tractada pels grans mitjans de comunicació des d’un punt de vista equivocat contra el que cal revelar-se. Teòricament, es posicionen des del punt de vista del consumidor, i posen el crit al cel fent afirmacions com que “si el preu continua així, serà necessari fer servir aigua per fregir”, deia una crònica aquesta mateixa setmana. Un exemple molt clar de manipulació perquè tothom sap que si es fa servir aigua allò que es fa és bullir i no fregir. És un tractament urbanita del tema, que un post a les xarxes socials ridiculitzava dient que un litre d’oli val el mateix que un ‘cubalibre’.
La visió urbanita no és una defensa dels consumidors. És un tractament que ja coneixem a les Terres de l’Ebre perquè recorda al que, als anys vuitanta i noranta, es repetia sense cap mena de rigor, respecte a la necessitat d’aigua a les grans ciutats. Tant els grans diaris nacionals (catalans i estatals), com les principals cadenes de ràdio i televisió, apel·laven a “la solidaritat”, per pressionar-nos o convèncer-nos de què havíem de cedir l’aigua de l’Ebre per transvasar-la a les grans concentracions urbanes, sense ni pràcticament plantejar-nos el perquè. I van haver de passar moltes coses perquè aquesta visió canviés, com també hauria de passar ara amb el tema de l’oli d’oliva.
Si agafem com a referència l’entorn o mercat català, Catalunya, ara que han passat trenta anys de quan ens acusaven de insolidaris, la majoria ja s’adona de què per resoldre el problema de la manca d’aigua cal buscar solucions en accions pròpies de la nova cultural de l’aigua, com la reutilització o en les dessaladores. I fins i tot un dia Catalunya va venir a ajudar a les Terres de l’Ebre per sumar-se a l’antitransvassisme, que pocs anys abans el discurs mediàtic convertia en incomprensibles el nostre posicionament, per miopia. O perquè no es vol entrar al fons de la qüestió.
I amb l’oli d’oliva passa el mateix. Perquè si el tema es tracta en profunditat, el primer que cal subratllar és que estem parlant d’un conreu mil·lenari que ha estat l’eix econòmic no només de les Terres de l’Ebre i de Catalunya (en els anys de la postguerra i la fam, l’oli era el producte estrella per subsistir a la fam generalitzada), sinó de tot el Mediterrani. I és també un conreu extremadament social que afecta milers de famílies i que redistribueix la renda com pocs altres. Probablement és el producte més emblemàtic i característic que garanteix mantenir i fomentar l’agricultura de quilòmetre zero, i ecològica també, a mesura que introduïm noves pràctiques de conreu. I és el que genera una gastronomia d’alta qualitat que tantes campanyes de màrqueting com es vulguen fer, no podrien igualar o superar.
Allò que sí que caldria combatre, i per llei, és que la major part del percentatge d’aquest increment de preu no vagi als pagesos, als productors
Allò que sí que caldria combatre, i per llei, és que la major part del percentatge d’aquest increment de preu no vagi als pagesos, als productors. Allò que caldria és castigar, o regular d’una forma molt estricta i amb sancions, els comtats comerciants que concentren el poder i es queden la capitalització, la qual ara probablement no poden dominar perquè no hi ha producte als seus magatzems per poder-ho fer. La culpa no és de l’oli d’oliva, com no ho era abans de la manca d’aigua. La culpa és de la mala gestió que hi ha al seu voltant, d’aquells que han estrangulat als oleïcultors les últimes dècades.
Que s’hagi arribat a aquest preu record hauria de fer obrir els ulls als pagesos oleïcultors de les Terres de l’Ebre, la principal zona productora de Catalunya. La qualitat del producte, els elevats costos de producció, l’alternança de la producció (un any bo i un any dolent), i el manteniment del consum -amb una davallada poc significativa de les vendes-, hauria de generar una mobilització del sector en positiu. És possible vendre i comprar oli a 10 € el litre, i natros no som més rucs que els italians que ja fa anys que ho fan. A l’Ebre ja ha passat amb el sector del vi, i ara podria passar amb el de l’oli, si hi ha convicció i fermesa i les coses es comencen a fer millor i sense cap temor. I el moment de fer-ho és ara.