Si el recompte dels vots del CERA manté l’statu quo, la fotografia que ens deixen les eleccions del diumenge reproduirà els fets de maig de 2018, quan el PDeCAT es debatia entre donar suport o no a la moció de censura contra Mariano Rajoy. Llavors, tres diputats catalans i en contra del criteri de Carles Puigdemont -ja expatriat a Brussel·les però aleshores a Berlín- van decidir-se per obrir pas a Pedro Sánchez. Ells eren Carles Campuzano, Jordi Xuclà i la senadora Marta Pascal. El primer ha acabat de conseller a la Generalitat, els altres dos retirats de la política i el PDeCat totalment defenestrat. Aquelles divergències van suposar la gènesi del trencament del que quedava de Convergència Democràtica, antany pal de paller del catalanisme.
Si hom revisa l’hemeroteca podrà mesurar fins a quin punt el masoquisme i la manca de pudor es van apoderar d’una part d’aquells nacionalistes -els més propers a Junts per Catalunya-, partidaris de mantenir en el poder a la mateixa persona i partit que els va aplicar el 155, va suspendre l’autogovern català i va enviar la policia a estomacar-los.
“L’escenari que ens deixen les eleccions del diumenge es pareixen al fets de maig de 2018, amb la moció de censura a Rajoy”
Però el grup que aleshores manegava les regnes a Madrid -pragmàtic, estratègic i intel·ligent- malauradament està als antípodes del que va sorgir diumenge de les urnes. Marta Pascal -equilibrada i sabedora que Sánchez podria obrir una nova etapa en les relacions entre Madrid i Catalunya- no és Míriam Nogueras, a qui a Barcelona ja han batejat com la ‘palanganera de Waterloo’. L’actual cúpula de Junts, malgrat voler vendre moderació i pragmatisme, ha acabat un altre cop reverenciant Puigdemont que, com el mateix Pedro Sánchez, és capaç de ressuscitar per més que bona part dels seus el vulguin mort.
Un cop coneguts els resultats, els dirigents de Junts insistien en el seu vici de parlar en nom de Catalunya, quan la mateixa Catalunya els ha enviat a la cinquena posició en nombre de vots -per sota inclús del Partit Popular o Sumar- i deixar-se pel camí més de mig milió de vots entre les municipals i les generals. I la mateixa Nogueras -seguint el dictat de Puigdemont- aclaria que la seua prioritat seria Catalunya i no la governabilitat d’Espanya.
“Les urnes han enviat a Junts a la cinquena posició en nombre de vots a Catalunya”
Per tant, i com el maig de 2018, Junts haurà de triar entre Sánchez o bloqueig i, en conseqüència una repetició electoral, donada la incapacitat numèrica del PP de formar govern (tret d’algun miracle). Esperem que Junts, complint la seua paraula, prioritzi Catalunya a l’hora de pactar, però molt em temo que al final anteposaran Puigdemont, amb la falsa creença que el president (exiliat per alguns, fugat a parer d’altres) ho és de tots els catalans i no només d’uns quants activistes.
Aplicant la seua premissa de “com pitjor millor”, per a Junts l’escenari idoni hauria estat un govern en mans del PP i Vox. Però Catalunya -ara sí Catalunya- els ha dit NO. Només cal mirar els resultats de diumenge.