“Esto es lo que yo hubiera querido denunciar al mundo; la ilusión mia era hacer públicas esas miserias, estas injustícias; ayudar a que se hiciese la luz en estos pueblos y que se les diese lo que se les debe dar”. S. J. Arbó (La Vanguardia, 30/11/1966)
J. Arbó és, sens dubte, per la seva extensa obra, pel seu treball literari i periodístic, i per les seves relacions i amistats (de les quals es conserva un important fons epistolar) el personatge de les Terres de l’Ebre més important en l’àmbit de la cultura catalana del s. XX. En morir el 1984 a Barcelona, un mitjà de comunicació nacional va encapçalar la notícia amb el titular “Muere Sebastià Juan Arbó, el escritor que denuncio la marginación de les Terres de l’Ebre”. Anteriorment havia estat ell qui, l’any 1932 en escollir el títol Terres de l’Ebre i publicar la segona de les seves novel·les, construiria la imatge i l’evocació literària d’un espai geogràfic (l’expressió, dècades més tard, s’empraria per designar el marc geopolític propi). Abans, les Terres de l’Ebre es denominaven genèricament Riberes de l’Ebre i el mateix Delta, espai central en la seva obra, es coneixia popularment com la Ribera fins a la creació del parc natural.
Ell no era un solitari, però sí una persona independent i amb un caràcter propi. Provinent del sud, autodidacta i allunyat dels cercles corporatius i universitaris pels seus orígens, en els cenacles i les capelletes barcelonines alguns el consideraven “un escriptor pagès, visceral i sense cultura”, negant-li els mèrits atribuïts a d’altres. Poc interessat per l’àmbit acadèmic i per cultivar relacions socials basades en les aparences, davant la impossibilitat de viure de la professió d’escriptor va haver de fer tota mena de feines editorials.
“quan en els hotels li demanaven la professió, dubtava si havia de dir escriptor i acabava presentant-se com a periodista, perquè així deia que l’entendrien… al Museu de les Terres de l’Ebre hi ha recopilats prop de 1.025 articles”
Sempre es va guanyar la vida amb el seu ofici, escrivint. Arbó ho fa cada dia, i també fa de lector o de traductor per a editorials, a més d’escriure novel·les, teatre, biografies i un munt d’articles per a la premsa. Algú ha deixat anotat que, quan en els hotels li demanaven la professió, dubtava si havia de dir escriptor i acabava presentant-se com a periodista, perquè així deia que l’entendrien. Cal no oblidar com, per a viure d’allò que sabia fer bé, va escriure sempre en català fins que, després de la guerra civil, també ho va fer en castellà. Així, parafrasejant a F. Candel “Arbó per a la literatura catalana era un autor castellà i per a la literatura castellana era un autor català”.
Com a periodista, com a col·laborador de la premsa, va publicar regularment els seus textos a la Vanguardia, ABC, Noticiero Universal o Destino. Nomes de la Vanguardia i l’ABC, al Museu de les Terres de l’Ebre hi ha recopilats prop de 1.025 articles. I és aquí on es pot veure, més enllà de referències a l’actualitat o a les vides de personalitats que ell considerava decisives per a la història de la cultura, com les comarques de l’Ebre esdevenen una inspiració recurrent.
Per a molta gent de l’Ebre, sobretot entre els emigrats a Barcelona, Tiano era, a través de les seves novel·les i dels articles a la Vanguardia, la veu de l’Ebre. I en el núvol de localitats on situa els temes dels seus articles, la Ràpita, Amposta, Tortosa, Alcanar, Benissanet… però també Vinaròs i Peníscola configuren els seus referents sentimentals.
“Amb motiu de la construcció de la Cimentera d’Alcanar publica un escrit a la Vanguardia el setembre de 1965 que acaba així: “Sea como sea, es preciso unirse todos en la misma protesta; (…) Es preciso alzarse a una contra el proyecto (…)”
Els articles denoten no només que ell s’estimava l’Ebre perquè és on tenia els orígens, sinó perquè tot i viure a Barcelona se seguia sentint d’aquí i no deixava de retornar-hi periòdicament. En la seva columna setmanal es dol sovint de la pèrdua progressiva del paisatge. L’atreu la natura, i descriu en un seguit de cròniques com els canvis que es produeixen en el cultiu de l’arròs perjudicaven les aus, la flora i transformaven a poc a poc el Delta. Amb motiu de la construcció de la Cimentera d’Alcanar publica un escrit a la Vanguardia el setembre de 1965 que acaba així: “Sea como sea, es preciso unirse todos en la misma protesta; es preciso acudir donde sea, y hacer lo que se necesite. Lo que no puede hacerse es cruzarse de brazos o desahogarse en lamentos; presenciar impávidos como se arruina uno de los rincones más bellos de nuestra costa. Es preciso alzarse a una contra el proyecto (…)”.
En aquells anys les nostres comarques estaven com a somortes. Caldria esperar al fet que, davant d’altres conflictes ambientals (les nuclears als anys setanta o el minitransvasament als vuitanta), la gent de l’Ebre alcés la veu de la protesta i una nova generació de periodistes (Josep Gonell, Josep Bayerri o Joaquim Roglan, entre d’altres) ho publiquessen recuperant espais a la premsa nacional.
A cavall d’aquella època, en la meva etapa d’estudiant universitari, en el tren de l’Aldea a Barcelona llegia a estones, per primer cop l’any 1981, l’obra Terres de l’Ebre (amb companys ocasionals de viatge que després esdevindrien Il·ltre., Il·lm. o Hble.). Llavors em rondava una idea, que encara em ronda, però ara reformulada d’una altra manera. D’entrada coincidim amb d’altres en l’apreciació què aquest llibre esdevé el gran relat d’una terra i d’una gent feréstega, de la fatalitat del destí, dels humiliats i dels ofesos… Al meu parer allò que singularitza i fa, alhora, més local i més universal l’obra és la confrontació, la lluita, entre l’orgull i la humilitat en l’ànima de les persones. I passats els anys aquesta dualitat la veig extrapolada políticament, no als habitants, sinó al conjunt de les Terres de l’Ebre.
“el millor homenatge, a més de la difusió de l’obra de S. J. Arbó, és que la llegiu. Hi descobríreu l’abans-d’ahir d’un univers col·lectiu, el nostre, i algunes claus per entendre el present”.
És cert que el nostre territori ha canviat molt. Els pobles, l’economia, la cultura… no tenen res a veure amb el que ell descriu (en realitat el món mundial tampoc té res a veure en com era). Però en les contrades ebrenques, malgrat ser avui una terra d’oportunitats (com ho eren llavors), i malgrat haver deixat en part de ser un lloc dominat “per l’enviliment en els de sota, l’abús en els de sobre”, segueix arrelada la polarització entre l’orgull i la humilitat. Un orgull representat per l’exacerbació dels sentiments d’identitat. I una humilitat avesada (resignada?) a continuar sent, després de dècades, la regió amb la renda familiar per habitant més baixa de Catalunya.
Un últim apunt. Fa uns anys, per desig de la seva filla, amb l’amic Màrius López vam poder recuperar i traslladar personalment bona part dels manuscrits, la biblioteca, les cartes i els records personals d’Arbó. Durant un temps van estar al Museu de les Terres de l’Ebre i poc després es van distribuir entre diverses entitats culturals del Montsià. A cavall del 2022 i 2023 es celebra el 120 aniversari del seu naixement a la Ràpita el 1902. Es faran actes acadèmics i homenatges públics, i aquells fons ocuparan un lloc destacat. Sens dubte el millor homenatge, a més de la difusió de l’obra de S. J. Arbó, és que la llegiu. Hi descobríreu l’abans-d’ahir d’un univers col·lectiu, el nostre, i algunes claus per entendre el present.
