El divendres de la setmana passada el conseller de Territori, Juli Fernández, es va reunir amb un grup preseleccionat de relevants empresaris del territori en un restaurant de Tortosa. La intenció era la de conèixer de primera mà quins eren els projectes i equipaments que reclamaven de cara a futur. Entre el grup, integrat per persones d’associacions empresarials, de la Cambra de Comerç de Tortosa, representants de diferents sectors productius i també per càrrecs d’ERC, s’hi trobava el director general del grup HIFE, José María Chavarría. Sense obtindre resposta immediata del conseller, va aprofitar l’oportunitat per apostar per la recuperació del projecte que vol rehabilitar el tram des de l’entrada pel Delta fins a Tortosa pel riu Ebre per convertir-lo en una zona de navegació per al turisme sostenible i no massificat, amb tots els serveis complementaris necessaris a l’estil dels ja existents en bona part d’Europa. «És un projecte que hauria d’elaborar el Departament de Territori de cara a presentar-lo als fons europeus Next Generation. Compleix amb els requisits de criteris mediambientals i de reactivació econòmica que promouen. Encara s’està a temps. Però s’hauria de fer ja», explicava en conversa amb ebredigital.cat.
Chavarría parla amb coneixement de causa. Més enllà de ser empresari del transport, també és president del Club de Rem de Tortosa. «Som una entitat nascuda el 1946 i l’única de Tortosa que té com a base d’activitat el riu». A més, durant la seva presidència de la Cambra de Comerç «vam elaborar un estudi que podria servir de base per a qualsevol projecte de futur». Redactat el 2008 (podeu consultar-lo clicant aquí), i necessitat d’actualització especialment pel que fa a costos, dibuixava les línies mestres que ara poden aprofitar-se davant la finestra d’oportunitat oberta pel finançament europeu. «La intenció és crear un canal de navegació amb els assuts corresponents que donin la garantia d’un calat suficient del riu (l’actual és de quatre metres, afirma) que permeti l’arribada a Tortosa d’embarcacions procedents tant de ports marítims de l’Ebre com poden ser els de la Ràpita i l’Ampolla, com d’altres ports europeus. Heu de tenir en compte que des de Rotterdam es pot navegar fins a Marsella gràcies a l’existència de tot un seguit de ports fluvials i sistemes d’assuts que en permeten no només el pas, sinó també el manteniment i els serveis necessaris. De fet, encara recordo quan, sent jo president de la Cambra, vam haver d’assistir a una embarcació procedent d’Amsterdam que havia embarrancat a l’entrada del Delta».
Des del port fluvial de Riumar, «no hi ha cap equipament ni infraestructures, més enllà de palanques d’amarratge, que pugui donar servei a tots aquells turistes que vulguin visitar la zona amb les seves embarcacions»
Aquest primer pas, imprescindible, hauria de comptar amb «un dragatge a l’entrada del Delta per facilitar el pas per la falca salina». A partir d’aquí, i des del port fluvial de Riumar, «no hi ha cap equipament ni infraestructures, més enllà de palanques d’amarratge, que pugui donar servei a tots aquells turistes que vulguin visitar la zona amb les seves embarcacions». El següent pas hauria de ser conseqüentment el «d’establir diferents ports fluvials fins a Tortosa amb capacitat de propocionar serveis de preses d’aigua, gasoil i llum». També marines seques, amb amarradors protegits, servei de llum, aigua potable, WC, marquesina informativa, rampa de barada, il·luminació nocturna, servei de gasolinera tot l’any, vigilància 24 hores, servei de toro i grua, capacitat de quaranta embarcacions, servei de bar, restaurant i servei tècnic. Tot plegat tenint en compte la necessitat «d’elaborar cartes fluvials que no ara per a ra no existeixen i l’establiment d’una policia fluvial que complementés a la Guàrdia Civil». També hi ha un condicionant: «Cal tenir en compte que fins al Port de l’Estat les competències són del govern de la Generalitat. Aquest hauria de ser el punt final. Perquè més enllà d’aquí la responsabilitat recau sobre la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE). I això ja seria posar-se en novel·les de cavalleries», deixa anar amb ironia.
La valoració de la totalitat del projecte del 2008 era de 39 milions d’euros, tenint en compte que volia ser integral per a tot el tram de l’Ebre al territori. Però el retorn acabaria superant el cost a mitjà termini, segons Chavarría
La inversió necessària no seria menor. La valoració de la totalitat del projecte del 2008 era de 39 milions d’euros, tenint en compte que volia ser integral per a tot el tram de l’Ebre al territori (des de Riba-roja fins a Deltelbre) i no pas centrat exclusivament en el tram entre Deltebre i Tortosa. Però el retorn acabaria superant el cost a mitjà termini. «Estem parlant de crear empreses i treball relacionat precisament en el manteniment de les embarcacions i l’explotació dels ports. D’altra banda, part dels vaixells que ara estan amarrats a ports marítims podrien fer-ho en els ports fluvials que es crein. L’objectiu final és el de cridar a un turisme de qualitat. Jo no vull un turisme d’entrepà, amb tots els meus respectes, com el que model de Salou. El resultat seria el d’un turisme amb poder adquisitiu alt, no massificat i per tant sostenible amb el mediambient. Que pugui amarrar a Tortosa, passejar, anar a comprar i dinar, visitar atractius de l’entorn com poden ser les coves de Benifallet i quedar-se a dormir en hotels de la ciutat. Això ja ho estant fent a Europa, Canadà i als Estats Units, que saben treure rediment al seus rius i llacs. A la Península només es pot trobar a Lisboa amb el Tajo o a Sevilla amb el Guadalquivir. On està el mal en aquest model? No crec que cap plataforma proteccionista amb el mediambient s’hi pugui oposar».
Chavarria rememora el recorregut del projecte elaborat sota la seva presidència de la Cambra. «Ens va venir a buscar el llavors eurodiputat Ramon Tremosa, i vam viatjar fins i tot amb una delegació d’una trentena d’empresaris a Rovigo (Itàlia) per veure com funcionava el projecte que nosaltres volíem implantar al riu Po. Al final tot va quedar en no res. Jo crec -reconeix- que el problema amb el qual ens enfrontem és que com només hi ha un riu navegable a Catalunya, a Barcelona no se’l ha tingut mai en compte», etzibava Chavarría.
SERCOSA recorda que fa 25 anys va presentar a la CHE el projecte de tres centrals elèctiques amb assuts que garantirien la làmina d’aigua necessària per a fer navegable tot el tram català del riu Ebre
Tampoc sembla que des de la CHE es donin per al·ludits. El delegat de SERCOSA a l’Ebre, Joaquim Vallès, avalava el projecte de navegabilitat de Chavarría en conversa amb ebredigital.cat i recordava que fa 25 anys la seva empresa ja va presentar davant aquest ens estatal l’avantprojecte «per a la construcció de tres assuts amb centrals elèctriques a Campredó, Benifallet i Garcia». El seu propòsit, a més de la producció d’energia elèctrica, «que és al que ens dediquem» (gestiona 19 centrals hidroelèctriques i assuts a la conca de l’Ebre), passa també per «deixar la nostra empremta al territori garantint una làmina d’aigua que pugui fer d’autopista i convertir en navegable tot el tram català de l’Ebre. I fer-ho també durant els mesos d’estiu, que és quan més potencial tindria el turisme. Heu de tenir en compte que aixecaríem el nivell del riu en uns dos metres». En aquest sentit, seria el punt de Campredó el que «permetria navegar fins a Tortosa, perquè aixecaria la làmina d’aigua fins a l’assut de Xerta i proporcionaria calat suficient a les embarcacions».
Aquest avantprojecte encallat encara avui en dia a la CHE hauria de ser considerat d’interès general per l’Estat perquè contempla la producció de més de 10 megawatts per assut, amb la qual cosa l’aprovació inicial correspondria en aquest cas al Ministeri de Transició Ecològica i Repte Demogràfic un cop rebut i valorat el document. Si és que se’ls hi tramita, és clar. «El finançament no seria un problema, perquè els 130 milions d’euros que costa serien aportats amb diners privats», explicava Vallès.
