Malgrat que l’esport és equivalent a l’activitat física, no tota activitat física ha de tenir la mateixa equivalència vers a un esport. Així bona part de la ciutadania que es manté motriument activa, molt probablement per millorar la seva salut, o simplement per socialitzar-se, no ho fa precisament practicant esport. I ara mateix em venen al cap aquells grupets de planers i de planeres que molt sovint surten a passejar pels camins del terme gaudint, entre els camps d’oliveres, de tarongers o de mandariners, de les meravelloses vistes de la Serra del Montsià i dels imponents Ports. Els planers i les planeres som els de “Les Planes del Montsià”, quin nom més bonic, Santa Bàrbara després de l’evangelització.

La pràctica física o esportiva és del tot recomanable i necessària, sempre que aquesta hagi estat ben prescrita (massa sovint ens activem només quan ens ho suggereix el metge o la metgessa de confiança), i quan a més a més aquesta estigui ben dirigida i supervisada per una professional degudament formada i titulada. Pensareu que tots i totes sabem caminar, però molt sovint no ho fem d’una manera massa ergonòmica, i probablement la utilització només d’uns bastons, o d’un calçat més indicat, ens ajudaria a ser més eficients i a obtenir uns millors beneficis. Igual passa quan passegem en bicicleta, per exemple, sense haver adaptat prèviament la mida de la bicicleta a la nostra alçada i morfologia.

Si posem el focus en l’esport en edat escolar, podem afirmar amb rotunditat, que per si sol l’esport ni educa, ni és saludable. En conseqüència serà imprescindible un òptim nivell de competència dels professionals que el planifiquen, el programen i el dinamitzen. Posant sempre l’esport al servei dels i les joves esportistes i no a l’inrevés. I tenint sempre molt present, en especial els pares i les mares, que els més menuts, no són adults en miniatura i què no cal tenir cap pressa!

Amb la pandèmia l’esport no s’ha rendit i s’ha hagut d’adaptar i reformular com tots els altres sectors productius del nostre país. La indústria de l’esport representa un 2,1% del PIB català i dóna ocupació a més de 90.000 professionals. Fins a un 70% dels treballadors i de les treballadores del sector s’han vist afectats per un ERTO, i veurem quan hi podran sortir, doncs s’estima que probablement 3 de cada 10 treballadors perdran la seva feina. Però probablement l’amenaça més gran és la que estan patint les entitats i els clubs esportius, més de la meitat dels quals, passaran moltíssimes dificultats per sobreviure. El món de l’activitat física i l’esport que sempre ha destacat pel seu dinamisme, també ha sabut adaptar-se a ràpidament a la Covid-19 per a què totes les seves pràctiques siguin segures. Per tot plegat l’esport no deixa de reivindicar-se com un bé essencial. El nostre sector que tant contribueix a cuidar la salut física i mental de la ciutadania també està a l’UCI. Algú escolta a l’altra banda?

PS. Al FCB ja tenim nou i conegut President. La dada més rellevant de les passades eleccions va ser que Toni Freixa el candidat del continuisme i del nuñisme (que va impulsar José Luis Núñez, un autèntic delinqüent ) només va arribar al 8,58 % dels vots. Sumant els resultats de les altres dues candidatures, la de Joan Laporta i la de Víctor Font, es van assolir el 84,27 % dels vots, una dada que els unionistes de Can Barça i tota la caverna mediàtica, també la “catalana” que sovint supera la de la Meseta, trigaran a digerir. Magnífica acció política la imatge de Messi recollint la darrera Copa vestint de groc i amb la senyera al pit davant tota la “tropa” de la llotja presidencial, un autèntic homenatge als milers de seguidores i de seguidors culers, que a l’anterior final de Copa del Barça a Sevilla van ser perseguits i humiliats precisament per vestir de groc, aquella, una decisió política i d’estat que va tornar a vulnerar i atemptar contra la llibertat d’expressió. Decisions polítiques en l’àmbit de l’esport d’un autèntic estat predemocràtic!