És un fet constatat que els fracassos de les polítiques públiques poden estar relacionats amb una implementació dolenta o errònia de model bottom down (de dalt a baix). Cal invertir l’estratègia i aplicar el bottom up (de baix a dalt) amb l’objectiu de fomentar la participació ciutadana pel que fa a visió territorial, polítiques d’habitatge, benestar social, envelliment actiu, polítiques d’ocupació, despoblament, manteniment de serveis mínims, posada en valor del talent, arrelament del jovent al territori, paisatge i biodiversitat, suport a les empreses… en definitiva, poder decidir quin present i futur volen per al nostre territori. O no volem millorar la nostra qualitat de vida i benestar i dels que ens venen darrere?

Fent un paral·lelisme gastronòmic (m’agrada la bona cuina) diria que les receptes haurien de ser mesurades i pensades en el primer nivell (socioeconòmic), els ingredients i coccions en el segon nivell (tècnic) i deixar per al tercer nivell (polític) el serviment i les notes de tast i, si ho mereixen, penjar-se l’estrella Michelin.
Però quins són els ingredients bàsics per aquesta recepta màgica d’implicar la societat en la construcció del model de territori de manera cooperada publicoprivada?

1 kg. o més de formació en desenvolupament local
2 kgs. de treball previ en cooperació publico-pública (a punt de neu).
1Kg i ½ de lideratge institucional, del bo i de proximitat.
2 kgs. de capacitat tècnica en el suport del disseny, implementació, seguiment i avaluació dels projectes sorgits.

Un “penjament” de ganes d’aprendre a tots els nivells.

Barrejar tots els ingredients i treballar-los amb molta generositat, confiança i infinita paciència.
Deixar reposar i fornejar fins que l’estratègia es vagi daurant i agafi la forma del model de territori desitjat i consensuat.

Gaudir del plat al costat de la gent!

Fàcil, no? Doncs perquè costa tant?

Poder no donem massa importància al gaudi de cuinar, poder que el producte Km0 no el posem en valor, poder que no ens considerem bons cuiners/eres, poder hi hagi mancances de professionals d’alta cuina, poder que els comensals estiguin acostumats al menjar brossa, poder l’exigència sigui baixa, poder el restaurant només sigui muntat per rebre subvencions, poder que no creguem en el nostre poder per canviar les coses.

Algú va escriure que “el poder de la gent és molt més gran que la gent al poder”. M’encanta aquesta frase! Mostra el camí cap a l’apoderament (o empowerment, per allò d’evitar males traduccions entre apoderament i empoderament) social i col·lectiu i ser-ne el referent en les polítiques participatives.

Fem-ho! Caminem plegats cap a la construcció del nostre model territorial! Al costat de la gent!

Autor: