Parlar del passat i saber interpretar-lo en molts casos s’arriba a consensos del que va poder passar, tot i que no manquen les discrepàncies. Parlar de futur sempre comporta un marge d’error que en molts casos pot ser bastant elevat, amb discrepàncies molt més grans. No és el mateix parlar del que pot passar l’endemà que d’aquí a cent anys o centenars d’anys, per no parlar de milers d’anys. Tanmateix, la capacitat de raonar de l’espècie humana la fa ambiciosa i li agrada fer previsions de futur. Especialment en el camp de l’energia les previsions de futur arriben amb suficient dificultat al 2040, molt menys al 2050. Altre problema és que moltes de les previsions són el resultat de projectar tendències actuals, o com a molt aplicar factors de correcció de si canvia això o allò. Sigue com sigue el “futur no és mai el que varem preveure que seria”.

El desenvolupament tecnològic i social està íntimament relacionat a la disponibilitat d’energia. Així, en el cas de la primera revolució industrial, a finals del segle XIX, va suposar triplicar el consum respecte als nivells de l’edat mitja i renaixement. Situació semblant es va donar el pas de la citada revolució als nostres dies, sobretot a partir de la II Guerra Mundial.

Els països que formen l’Organització Cooperació Desenvolupament Econòmic (OCDE) mostren índex de desenvolupament humà i demanda energètica molt elevats. Contràriament, la demanda energètica es molt baixa en els països en poc desenvolupament humà i econòmic. Durant el COP’25 s’ha parlat molt de “justícia climàtica”, per a mi, sinònim del que fa més de 40 anys es comentava globalment: “el 20% de la població mundial viu amb el 80% del recursos i el 80% de la població sobreviu amb el 20% dels recursos”. Puntualitzant les poblacions a 1980 4.400 milions, a 2020 7.760 milions. La situació si ha variat és insignificant. Qui s’està menjant les “pataques”?. No hem de perdre de vista l’actual model socioeconòmic global, establix la necessitat d’un il·limitat i continu creixement econòmic i paral·lelament un increment del consumo energètic.

Al 2010 la demanda diària mundial de petroli va ser de 84.400.000 bb/dia (bb=barrils), durant el 2020 al Planeta segurament superarà el consum de 102.000.000 bb/dia, increment del 18%. De continuar amb la tendència de demanda energètica, els combustibles fòssils absorbiran més del 75% de la demanda, l’ús global de carbó i gas pot continuar creixent. Òbviament el petroli no es quedarà desplaçat i mantenint la tendència fins al 2030 pot situar la demanda en l’ordre de 120.000.000 bb/dia. Que passarà fins al 2050 o més enllà, ho haureu d’anar veien, no ser si arribaré, però sembla que les previsions més optimistes preveuen un llarg descens de fonts energètiques fòssils i augment d’energies alternatives i més netes.

En fi, no ser si que més clar o més fosc, el cert és que la població està a disposició de la presa de decisions a més alt nivell. La única font d’influència que ens queda a la societat és participar el més activament en la presa de decisions a través dels períodes temporals en els que podem expressar a través de les urnes la nostra opinió. Serem capaços d’aportar el nostre granet de sorra?. Et pots creure que les societats poden canviar si s’ho proposen. O, potser ens importa un rave?

Doctor en Ciències Geològiques.