Després de cinc setmanes de confinament el cansament psicològic comença a provocar els seus efectes. Aquells “memes” que tanta gràcia feien al principi, ja no en fan tanta, fins i tot la cançó himne oficiós d’aquest confinament, RESISTIRÉ, comença a tenir gent reticent i farta d’ella. La repetició reiterada fins a l’infinit provoca senzillament al final un sentiment de rebuig i repulsa. Les persones tenim aquest defecte: molt aviat ens cansem de tot el que ens envolta i volem altres coses.

Tanmateix, aquesta crisi sanitària provocada per la malaltia vírica COVID-19 ha tret a la llum pública l’instint més primitiu, bàsic i miserable dels humans. L’exemple més clar d’aquests instints humans l’han format el duo de presidents angloamericans: Donald Trump i Boris Johnson. En un primer moment, no volien acceptar de cap de les maneres que aquesta crisi sanitària provoqués una crisi econòmica. Probablement, una de les decisions més surrealistes mai preses per algun cap d’Estat: Anteposar la salut dels seus súbdits al bon funcionament de l’economia. La veritat que una decisió aberrant d’un parell de descerebrats . Així i tot, a anys llum d’aquests dos mandataris i trobem les declaracions del governador de Texas, el qual, amb tota tranquil·litat i saviesa econòmica afirmava que la gent gran i de certa edat s’havien de sacrificar pel bé de l’economia. Per sort, encara existeix la justícia poètica, el karma o les bones vibracions i al cap de pocs dies d’aquesta crisi sanitària el president del Regne Unit, Boris Johnson, ingressava a l’hospital infectat pel maleït virus. I és que ens agrade o no sense salut no hi ha economia. Una societat malalta no pot sortir al carrer i anar a comprar menjar, roba o béns tecnològics. Una població infectada i amb febre no pot sortir a comprar llibres, anar el cinema o al teatre. En resum una societat que pateix una pandèmia deixa de consumir i per tant l’economia se’n retrau, podent arribar al col·lapse del sistema. El debat economia o salut és estèril. La salut sempre anirà per davant de l’economia.

El cert, que aquesta nova pandèmia ha desestabilitzat el sistema econòmic en què vivim i hem creat tots. La qüestió senzillament és saber amb quina profunditat l’ha desestabilitzat. A quin sector afectarà amb més intensitat, quants llocs de treballs destruirà o quantes empreses s’endurà pel camí? Moltes preguntes per respondre en tan poc temps. Malgrat que s’intueix, i tot anirà relacionat amb la proporció d’injectar diners al sistema per part de la Unió Europea o del Banc Central Europeu, no cal ser un il·luminat de l’economia per entendre que els dos sectors econòmics que sortiran molt afectats seran el comerç internacional i el turisme.

Per cert, les Terres de l’Ebre, no és que sigui un territori on s’hagin ubicat gran quantitat d’empreses especialitzades en el comerç internacional, però si amb el sector turístic, sobretot, als pobles de la costa que quasi s’han especialitzat en aquest únic sector. La crua realitat fa pensar en què aquests pobles costaners s’apropen uns temps bastants durs, uns temps que per molt que surti el Sol pel matí, l’alegria tardarà a brotar. La lògica diu que a curt i mitjà termini és necessari el canvi de model econòmic sustentat pel turisme si no és que vulgui cap a un empobriment i despoblament dels pobles i ciutats en què el seu motor econòmic és aquest. I és que! per molt que no hi hagi debat entre salut i economia, el que ha deixat ben clar, aquest virus és que hi ha sectors econòmics molt vulnerables a certes crisis sanitàries i val més no ser molt dependents d’ells sinó volem sembrar un territori de misèria.

Economista.