A les acaballes de la Guerra Civil, uns 27.000 joves que havien nascut el 1920 van ser cridats a files. Se’ls va conèixer amb el nom de la Quinta del Biberó. Molts encara no havien complit els 18 anys quan van perdre la vida en la cruenta Batalla de l’Ebre. Els supervivents van acabar a les presons franquistes, en camps de treballadors o en batallons disciplinaris i després van haver de complir un llarg Servei Militar. Ara el periodista i escriptor Víctor Amela ha recopilat el valuós testimoni de vint-i-cinc supervivents i ha reconstruït la memòria d’aquells joves que van viure uniformats forçosament dels 18 als 25 anys. El llibre Nos robaron la juventud (Plaza&Janés en castellà i Rosa dels Vents en català) narra les històries dels biberons que van combatre a l’Ebre, dels voluntaris que es van allistar a tots dos bàndols, dels que van sobreviure, dels que van morir a la guerra, dels que foren empresonats o fins i tot dels que van continuar la seva lluita durant la Segona Guerra Mundial.

Sabíem del seu interès per la Guerra Civil, però d’on li ve la motivació per escriure concretament sobre la Lleva del Biberó?

Quan un fa un llibre al darrera sempre hi ha una motivació profunda que et mou a fer la feina. En el meu cas, quan jo era jovenet, el meu tiet Josep Amela, el germà gran de mun pare, en el transcurs de la sobretaula del dia de Nadal em va dir: vols veure una cosa? Es va descordar els botons superiors de la camisa i em va ensenyar una cicatriu que tenia al pit. I em va dir: “Batalla de l’Ebre. Aquell dia jo corria al costat d’un company cap a una trinxera i vaig veure com queia mort a la meua esquerra d’una bala. I mentre jo em girava per veure com queia la bala que venia cap a mi, en girar-me va entrar i va sortir sense ser mortal. Em van ferir l’1 d’agost del 1938, el mateix dia que jo feia 18 anys”. Després de cordar-se i vaig fer-li preguntes per saber més detalls d’aquella peripècia em vaig trobar que ja no em volia explicar res més. I fins i tot semblava com si se’n hagués penedit d’haver-m’ho explicar. Quan va morir, jo em vaig sentir trist de no saber més coses. En fer neteja de la seva habitació vam trobar una caixa amb cartes que ell havia escrit des del front de guerra del Segre. Llavors vaig decidir que cada any entrevistaria a un supervivent de la seva lleva perquè m’expliques les coses que ell no m’havia explicat. Hem de tenir en compte que els pocs que queden enguany compleixen 100 anys, ja que van néixer el 1920.

Després de tota la feina que ha fet per treure a la llum les experiències d’aquests homes i els seus testimonis, quina sensació li queda?

Una gran tristesa. Eren nois que tenien 17 anys, que estaven a casa, que pensaven dur a terme una vida normal però que un dia, de sobte, els arriba una carta, que els convoca el dia 26 d’abril a l’ajuntament dels seus respectius pobles. S’han de presentar amb un plat, una cullera, una cantimplora i una manta. I els pugen a un camió o a un tren i els envien a morir, al front de guerra. I tots ells tenen aquest sentiment que els van robar la joventut. Per això és el títol del llibre. Eren nens. I per llei no els hi tocava anar a la guerra. Però en un intent desesperat, La República els va allistar. Dels més de 20.000 que van anar a la guerra més de la meitat van morir. Per això els que van sobreviure van estar callats durant tot el franquisme i només van començar a parlar dels anys 80 cap aquí.

Se sap quants d’aquests joves biberons van prendre part en la batalla de l’Ebre i quants van sobreviure?

Els càlculs són estimatius. Els que ho han estudiat no poden oferir dades exactes. De fet jo encara em trobo gent que em diu que no saben res de l’avi o del besavi. Que va anar a la guerra i mai més van tornar a saber d’ell. Allò va ser una carnisseria i no es van fer registres massa fiables. Hi ha certa confusió amb noms i cognoms i xifres exactes. No obstant els historiadors diuen que entre el front de l’Ebre i del Segre van ser un 22.000 nois. A la batalla de l’Ebre van participar més o menys la meitat. I d’aquests, un 40% van morir. És a dir estem parlant entre 4.000 i 5.000. Una autèntica barbaritat. Quan va acabar la guerra moltes families tenien l’esperança que aquell fill havia creuat la frontera cap a França i algun dia tornaria. Però la veritat va ser que havien quedat morts pels camps de la Terra Alta.

Un dels aspectes que criden l’atenció del llibre és que mescla les vivències del passat amb posicionaments sobre temes diversos del present.

Sí. Aquestes entrevistes les vaig iniciar fa 15 anys. I durant aquest temps la realitat present ha anat canviant. I sempre, al final de l’entrevista, després d’escoltar les seves vivències, la seva experiència personal o els seus patiments, sempre he volgut fer una última pregunta de com veien el moment present. I en general tots estaven bastant desencantats i decebuts. Creuen que en Democràcia no se’ls havia fet el reconeixement i els honors pertinents ja que va ser una decisió política la que els va enviar a morir. I esperaven que la política del present els reconegués i se’ls ho fes una mena de reparació. I no ha estat el cas. Foren oblidats. I ells són crítics amb els polítics en general. Un dels entrevistats em deia “un polític és una persona que mai no ha doblegat l’espinada. Estan a un despatx, decidint que han de fer els altres”. Pere Godall, que va ser el fundador de l’Associació de supervivent s de la lleva del biberó, em va dir el 2015: “una guerra serveix per a que els que manen i que estan en un despatx envien a d’altres a morir. I aquest va ser el nostre cas, que vam ser carn de canó. Nens enviats a morir”. I sincerament crec que té raó.

Historiador i novel·lista