El passat dia 16 de febrer ens deixava Victor Canicio Chimeno. Probablement una de les veus literàries ebrenques més potents dels darrers temps. Tot i néixer a Barcelona (1937)  va créixer a Tortosa i va emigrar en la seva joventut a la República Federal Alemanya. Va estudiar i va residir durant més de trenta anys a Heildelberg on es va dedicar professionalment a l’ensenyament del castellà a la universitat d’aquesta ciutat. Diplomat en llengua i cultura alemanya, va treballar també com adaptador de ràdio i televisió a la Deustsche Welle i va traduir de l’alemany a nombrosos clàssics i autors de la nostra època. Comunista confés, fou prohibit per la censura franquista. En jubilar-se va tornar a les Terres de l’Ebre i va fixar la seva residència a La Ràpita, població d’on era originaria la seva família paterna. La materna era filla d’Alcanar.  Entre altres distincions cal dir que el 2005 va ser guardonat amb el premi literari de novel·la Kutxa Ciutat d’Irun amb l’obra Hans Pataka.

Vaig conèixer a Victor Canicio el 1996, a propòsit de la publicació de La República de las Letras. En una de les seues freqüents vingudes de Heildeberg a La Ràpita va acceptar la invitació que li vaig fer per entrevistar-lo a Ràdio Ràpita, on jo treballava per aquells anys. No cal ni dir que va ser una d’aquelles entrevistes que no et deixen indiferent i que recordes durant temps. De fet, quan va marxar de l’estudi vaig tenir la sensació de no haver entès res del que em va explicar i, fins i tot, que s’havia “quedat” amb mi. Una explosiva mescla d’ironia, ex-abruptes, fotesa i procacitat em van descol·locar completament. Però a banda d’aquesta primera impressió, també em va semblar un home culte, perspicaç, irònic i amb una basta formació i trajectòria vital. He de confessar que em va intrigar el personatge i fins i tot em va estranyar que amb el seu currículum no fos més conegut a les nostres terres.

Desprès d’aquesta primera “topada” amb Víctor, li vaig perdre la pista durant alguns anys. Però vet aquí, que per diverses causes i a través de diverses persones, d’uns anys ençà, vaig tenir el plaer de redescobrir-lo i poder-lo tractar personalment diverses vegades. He pogut adquirir molts dels seus llibres i , de mica en mica, em vaig veure submergit en el seu món. Podria dir en l’univers particular i únic de Victor Canicio a través de reculls de poemes com La Peste Bucólica, Mínima Epidemia o Terminales o novel·les com la Rinoceronta de Castellón, El oro de los moriscos, La Conspiración de las Neuronas o l’indispensable llibre de memòries Con quien Paces.

A finals dels anys seixanta veu la llum el seu primer llibre Contamos contigo. Krónicas de la emigración. Il·lustrat per un amic seu, un tal Jaume Perich. Una nòmina d’amics entre la que es contaven també personatges com Paco Candel, Alfons Comín, Ignasi Riera, Labordeta, Ricardo Bada, Felipe Boso o Klaus Staeck. Traductor, poeta, narrador i gastrònom, l’ obra completa de Canicio és de prop de quaranta llibres publicats i alguns més inèdits. D’aquests darrers tinc la sort de tenir-ne algun de guardat al meu ordinador.

Tot i aquesta impressionant trajectòria, ja he dit abans que sempre m’ha sobtat el poc reconeixement que ha tingut la seva figura -i la seva obra- a les nostres terres. Fa pocs mesos, va ser homenatjat, per a la seva sorpresa, a la nit de la cultura de la Ràpita, en un acte organitzat i coordinat per Tomàs Camacho, Carme Cruelles i la regidora Erika Ferraté, i en el que vam participar uns quants autors, amics i coneguts d’ell.

Podríem dir que Canicio crea en les seves obres un univers propi, inconfusible i que demostra un elevadíssim coneixement i ús de les paraules. No sóc crític literari -ni ganes- ni he fet mai cas dels comentaris que es fan dels llibres. Al final penso que tot és molt subjectiu i personal i que cadascú s’ha de formar la seva pròpia idea de les coses. El que sí que puc dir dels llibres que he llegit de Victor Canicio és que m’han fet passar una bona estona -de vegades amb un ampli somriure-, que he après coses, que m’han enganxat des del principi i que he recomanat a tothom que he pogut.