Recordo temps de la infància, a casa teníem una bicicleta, servia tant per a la germana com per a mi. Anualment s’havia de passar per l’ajuntament i pagar una plaqueta que s’enganxava a l’eix del manillar amb un plom de seguretat. Era l’element visualitzador d’haver pagat un impost que acreditava el permís de circulació. La bicicleta havia de dur llum al fanal al davant i pilot roig al darrere, s’alimentaven amb una dinamo, elements de visualització nocturna i senyalització per indicar la teua presència a la carretera, ajudava a ser vist pels pocs vehicles que hi circulaven.

Amb tot això, no vull dir que aquella praxi evités algun atropellament, però com eren vehicles rodats havien d’estar donats d’alta al municipi. Amb el pas dels anys aquelles condicions han anat modificant-se. Avui sembla que no cal passar per la casa de la vila si et comprés una bicicleta. Avui hi ha una gran varietat de models de bicicletes, muntanya, carrera, passeig, també infinitat de models de rodes. Normalment avancen amb tracció humana, però en comencen a aparèixer amb tracció elèctrica.

Fa uns anys, les bicicletes es compraven sense cap tipus de mecanisme de senyalització. Per sort, cada cop se’n veuen més amb aquests mecanismes que acostumen a funcionar amb piles, Avui sembla una millor opció, les dinamos són d’abans, les piles són d’avui i a més generen residus. Queda clar que som més ‘moderns’.

Ah, i no diguem d’altres aparells que van apareixent als mercats d’oci. Hi ha molta varietat de Vehicles de Mobilitat Personal (VMP). Bicicletes i patins de dos i tres rodes propulsats per tracció humana. Tanmateix, l’alternativa elèctrica està tenint una bona acceptació entre els usuaris menys esportistes. Vegem, la bici elèctrica o “e-bike”, plegable o no, està agafant un gran protagonisme municipal. Altres elements que competeixen són els patins elèctrics de dos o tres rodes, amb o sense seients, els “hoverboard” de dos rodes o modificats a tres i seient, els “segways”….

Per a persones amb mobilitat reduïda les cadires i escúters elèctrics són una bona solució sempre que no queden limitats per voreres ‘inexpugnables’.
Però, al final del camí, sempre ens trobarem amb la dualitat VMP versus vianant. Es tracta d’un problema de mobilitat i tranquil·litat en la circulació. Algunes ciutats importants han començat a aplicar normatives per no generar conflictes, les ciutats petites i pobles queden lluny d’aplicar-ne. Tot i que s’haurien de començar a pensar en com ho aniran solucionant. El cert és que vagis on vagis, trobes molts VMP, siguen de tracció humana o elèctrica circulant per les voreres. Òbviament, el vianant no vol caminar per les voreres amb retrovisors a les orelles, vol caminar tranquil i despreocupat sense que li donin un bon ensurt, un cop, un mal cop o tenir alguna discussió. Es fa necessari regular i evitar aquestes problemàtiques.

En una opinió personal i sense ganes d’ofendre a ningú, es considera que les voreres han de ser per als vianants. Els VMP no s’hi han de desplaçar, tot i que si no

es pot evitar que el portin a la ma caminant. Els VMP han de tenir els seus propis espais per desplaçar-se pels nuclis urbans. Per carretera, ara per ara, sembla que les bicicletes són les que més es desplacen, espai més que conflictiu a causa del risc potencial que representa sobretot a un o diferents ciclistes per vies sense vorals i/o moments del dia amb poca visibilitat. En un futur, serà convenient que els VMP, en utilitzar vies públiques, hagin d’anar ben senyalitzats ‘gaudint’ d’un permís de circulació i d’una assegurança? Per carretera els vehicles més ràpids hauríem de tenir una conducció més prudent i respectuosa en apropar-nos als ciclistes, que, tot siga dit, no estaria de més, si en desplaçar-se en grup nombrós els acompanyi un vehicle protegint la rereguarda.

Doctor en Ciències Geològiques.