Acabo de llegir tres articles sobre salut i sistema sanitari publicats al Diari Ara el mes de febrer, gairebé seguits, i crec que tots tres aporten idees molt valuoses que podrien ajudar-nos a reconduir la situació delicada en què es troba el nostre sistema de salut.
En el primer article, Joan Guix, exsecretari de Salut Pública, explica que la sanitat catalana afronta una crisi marcada per grans reptes globals —com el canvi climàtic, la globalització o la irrupció de la intel·ligència artificial— i per problemes propis del país: infrafinançament crònic, manca de metges i infermeres i un envelliment progressiu de la població. Tot plegat fa créixer la demanda i la despesa. Guix alerta que el sistema pot acabar saturat i defensa que cal treballar de manera coordinada entre atenció primària, salut pública i serveis socials, sota un lideratge clar. També reclama un gran pacte nacional per repensar el model.
El segon article és de l’exconsellera Montserrat Tura, que recorda que el sistema sanitari és un dels grans èxits de les societats democràtiques, però també un dels més complexos. El coneixement mèdic canvia constantment i els indicadors no sempre són fàcils d’interpretar. Per això, diu, cal analitzar bé la informació i fer les correccions necessàries. Tura lamenta que la ciutadania no participi prou en les decisions sobre com volem viure més i millor, i defensa que tots hauríem de saber quins objectius té el sistema, com s’avalua la qualitat, com es mesura la satisfacció i què volem aconseguir en els pròxims anys. Reclama que l’administració expliqui aquests elements amb claredat i que els professionals se sentin part del canvi. I adverteix que no n’hi ha prou amb retocs pressupostaris: molts problemes tenen l’arrel en l’organització del treball i en la manca de comunicació entre ciutadania, professionals i política.
El tercer article, d’Eugènia Bieto, presidenta de la Coordinadora Catalana de Fundacions, se centra en el model de col·laboració públic-privada. Recorda que no totes les fórmules són iguals ni tenen els mateixos efectes sobre el sistema públic. A Catalunya, una part molt important de la sanitat s’ha construït sobre entitats sense ànim de lucre, arrelades al territori i integrades a la xarxa pública, i no pas sobre concessions mercantils. Bieto destaca el paper de les fundacions de salut, que aporten una part significativa dels recursos assistencials i reinverteixen tots els excedents en millores, recerca i equipaments. Per això reclama reforçar la transparència i diferenciar clarament entre gestió lucrativa i gestió no lucrativa. Recorda també que Catalunya és, històricament, un país de fundacions que han sostingut el sistema allà on l’administració sola no hauria arribat.
La lectura conjunta d’aquests tres articles apunta a una idea clara: la solució no vindrà d’una sola reforma, sinó de combinar mirades complementàries. De Joan Guix, la necessitat d’afrontar els grans reptes estructurals amb planificació i lideratge. De Montserrat Tura, la urgència de recuperar la implicació ciutadana i professional i de tenir objectius clars i compartits. D’Eugènia Bieto, el record que el nostre model es basa en una xarxa no lucrativa, arrelada al territori i compromesa amb el retorn social.
Si alguna cosa ens ensenya aquesta triple mirada és que el futur de la sanitat catalana exigeix estratègia, corresponsabilitat i un model de gestió coherent amb els seus valors fundacionals. Només combinant visió de futur, implicació col·lectiva i fortalesa del sector no lucratiu podrem reconstruir un sistema que torni a ser motiu d’orgull i garantia de cohesió social.
