Quan parlem de temes socials com el paper de la dona o les condicions laborals, és molt fàcil caure en tòpics. Sobretot quan comparem els països occidentals —Europa i els Estats Units— amb l’Orient Mitjà. Per això vull començar deixant clar una cosa: parlo del que conec, i el que conec és Qatar. Cada país és diferent, tot i que hi pugui haver similituds. El que explico aquí neix de l’observació personal, no d’un relat imposat.
El paper de l’home i la dona a Qatar és molt diferent del que estem acostumats a veure a casa nostra. Aquí, els homes poden casar-se amb fins a quatre dones, dins d’un sistema on l’home continua tenint una posició clarament dominant en la presa de decisions, tant a nivell familiar com social. No es pot parlar d’equilibri real: la tradició marca rols molt definits i són els homes qui, majoritàriament, decideixen.
El paper de la dona a Qatar no es pot jutjar sense entendre l’economia i la tradició que l’envolten
Aquesta realitat, però, no s’entén sense el factor econòmic. A Qatar, un salari local permet tirar endavant una família sencera de quatre o cinc persones sense dificultats. L’Estat proporciona habitatge i terrenys als ciutadans locals, facilita estudis internacionals tant a homes com a dones i crea un entorn on no és imprescindible que tots dos membres de la parella treballin per sobreviure. Això canvia completament el marc de joc.
Si parlem d’esport a nivell local, aquestes diferències encara es fan més evidents. Els homes dominen completament el panorama esportiu: competicions, presència pública, tornejos i esdeveniments. Les dones, en canvi, es troben amb una limitació clara. No és que no vulguin ser vistes —estic segur que moltes voldrien competir, mostrar-se i créixer esportivament—, sinó que la tradició i les famílies ho imposen per protegir la reputació familiar dins d’un sistema social molt arrelat.
Això fa que la seva presència en espais públics i competicions obertes sigui molt reduïda, i que el seu recorregut esportiu sigui limitat tal com l’entenem a Occident.
La solució que ha trobat el país passa per espais exclusius per a dones. Qatar disposa d’instal·lacions esportives on cap home pot entrar, on les càmeres de seguretat no poden gravar, i amb franges horàries reservades només per a elles. En aquests moments, les instal·lacions queden completament tapades amb cortines perquè no hi hagi cap visibilitat des de l’exterior.
En aquests espais, les dones entrenen, fan esport, competeixen i socialitzen amb normalitat. Sense mirades. Sense exposició pública. Sense pressió. És una altra manera d’entendre l’activitat física, molt lluny de la nostra, però coherent amb el sistema social i econòmic que les envolta.
A Qatar, moltes famílies viuen amb un sol salari; a Espanya, ni treballant arribes a final de mes
I aquí és inevitable mirar cap a casa. A Espanya, moltes vegades treballar no t’allunya de la pobresa ni et garanteix una vida digna. La necessitat obliga, no deixa marge de decisió. A Qatar, en canvi, moltes dones poden escollir si volen treballar o no, no perquè algú els ho imposi, sinó perquè l’estructura econòmica i social ho permet.
No és un model perfecte. Cap ho és. Però abans de jutjar-lo, cal entendre’l en el seu conjunt. Perquè, al final, la llibertat no sempre té la mateixa forma: aquí, per a moltes dones, la llibertat passa per poder escollir una manera de viure dins d’un sistema que les sosté econòmicament, encara que aquest sistema tingui límits que, des de fora, ens incomoden.
Joan Casanova Bertomeu
Preparador físic de futbol professional
