“No conozco terreno más africano, menos pelado, rocas destrozadas y caidas, riscos
desprovistos de vegetación arbórea”, Carlos Pau.
Per a introduir l’article sobre la contrada veïna ens remuntarem als temps medievals, quan el Cister va imitar allò que venia fent arreu d’Europa per a estendre la natura amiga i poblada, reduint la natura feréstega i despoblada, amb l’objectiu d’escampar la colonització i la civilització també al territori de la Tinença. Però és evident que en d’altres indrets, com Poblet o la Valldigna, l’esforç de la comunitat religiosa donaria millors fruits. Hauríem d’explicar que els monjos hagueren de recórrer a la compra de granges i heretats en les riberes de l’Ebre per assegurar el seu sosteniment, o recordar les paraules del frare J. M. Gisbert evocant les penúries d’aquell període “i així lo monestir, com los vassalls, no poden medrar”. Igualment, el botànic A. J. Cavanilles en la seva descripció del Regne de Valencia escriu que enlloc com aquí “se aumenta la aspereza, se disminuye la población, y la corta cantidad de frutos apenas bastan para el sustento de los habitantes (…) Son tan cortas, que la suma total compone solamente 336 vecinos, reducidos para subsistir a 1700 cahices de grano: perecerian sin duda si no fuera por su miserable sobriedad, y las limosnas diarias del Monasterio. En otras partes podrán juzgarse perjudiciales al Estado semejantes limosnas, por contribuir á la holgazanería: allí son necesarias para que se conserve la población”.
En esta col·laboració ens centrarem en ressenyar l’esforç de l’excursionisme i del periodisme castellonencs per donar a conèixer la comarca i revertir la misèria que patia la Tinença. A Castelló la primera colla excursionista la van formar els scouts o “Exploradores”, seguirien el grup de l’Ateneu (1926-1927), la Penya Excursionista Penyagolosa (1930) i el Centre Excursionista Castellonenc (1933). Al País Valencià, igual que a Catalunya, el moviment fou primerenc i fomentava l’esperit de conèixer el país com a pas per a la seua recuperació cultural, i ho proba l’activitat del “Centro de Excursiones Científico- Literarias y Artistícas de Lo Rat Penat” (1881) o de la Societat Castellonenca de Cultura (1920).
Dibuixen la duresa de la vinculació quotidiana del binomi home i muntanya, les dificultats a que s’enfronten els assentaments, i es presenten com un plec de cròniques encapçalades amb el titular “Las Hurdes levantinas”
De manera similar, la premsa feia seus els ideals de progrés de la primera modernitat. Més enllà de la crònica rosa en format “ecos de Sociedad”, on solia barrejar xafarderies dels viatges o la vida social de les famílies més acomodades, en els periòdics de l’època trobem una posició editorial que esdevé compromesa amb la millora de les condicions de vida dels pobles. En l’hemeroteca, cap successió de fets resulta tan reveladora de les percepcions dels viatgers i cronistes urbans respecte del medi rural reclòs dins la Tinença, com la que pot resseguir-se a l’Heraldo de Castellón al llarg d’un conjunt de notícies encadenades a finals del primer terç del passat segle. Dibuixen la duresa de la vinculació quotidiana del binomi home i muntanya, les dificultats a que s’enfronten els assentaments, i es presenten com un plec de cròniques encapçalades amb el titular “Las Hurdes levantinas”.
En el context històric, cal vincular-ho al sotrac en l’opinió pública pel viatge d’Alfons XIII a las Hurdes extremenyes, l’any 1922, i la filmació “Tierra sin pan” de Buñuel, rodada el 1933. El terme “Hurdes levantinas” per a n’estes terres no era un recurs retòric o una llicència literària, i s’entén en llegir notícies sobre la salut i les malalties endèmiques dels seus pobladors, la freqüència d’anyades i collites perdudes, els rigors dels temporals de neu, o sobre les conseqüències de tot això: “Es tanta la miseria que se deja sentir en la comarca de Morella que en algunos pueblos como Jurita y Palanques, los labradores que residen allí se alimentan con alfalfa y salbado cocido.” (El Turolense, 30/8/1878), o “El presente es malo, el porvenir peor. Cuando el mal esta reducido a una localidad, el remedio es fácil, cuando es tan general, no pueden aplicarlo los pueblos por si solos, no les bastan sus propias fuerzas, y deben intervenir las autoridades. El hambre es mala consejera. Sus consecuencias suelen ser las enfermedades, la emigración ó el bandolerismo” (El Bien Público, 2/7/1879). Hem seleccionat estes cites del s. XIX, però la crisi perdurava igualment en el XX.
Recuperant el fil dels reportatges esmentats, i la seqüència d’esdeveniments i cròniques -que ha passat desapercebuda i no va consolidar una llegenda negra com la de la contrada extremenya-, podem situar l’inici en la nota de presentació d’un llargmetratge al Teatre Principal de Castelló el 31 d’octubre de 1928 “de palpitante actualidad titulada “la visita de las autoridades provinciales a la Tinensa”. No hem localitzat l’audiovisual, però si que hem averiguat que la visita s’havia fet al juny de 1928 a Vallibona. Estava encapçalada pel Governador i pel President de la Diputació “señalandose el hecho de ser la primera vez que un representante del Gobierno visitava los pueblos de la Tinenza” (La Nación, 14/6/1928). Podria semblar una casualitat anecdòtica, però no ho és que l’acte es filmés i es projectés la pel·lícula -també a Valencia- seguint el rol que va ocupar gradualment el cinema en la construcció dels imaginaris col·lectius i en la difusió de les vivències de comunitats assentades en llocs allunyats i endarrerits.
El setembre de 1931 l’Heraldo obria una columna a la seua portada amb el títol “También hay miseria en esta provincia” d’una forma que ens recorda la presa de consciència per la situació de les àrees rurals deprimides en la 2ª República, i que en el fons coincideix amb els Anals de Benifassà o amb Cavanilles. Però seria al 1935-1936 quan dedicaria un seguit d’articles, redactats per M. Tena Lasarte, a descriure les condicions de las Hurdes levantinas (Las comunicaciones; Escuelas y sanidad; Bojar; Ballestar y Corachar; Fredes).
Un dels temes més reivindicats era l’accessibilitat, ja que fins llavors tot eren camins de ferradura. L’any 1918 els ajuntaments havien sol·licitat al Govern que els hi declarés d’utilitat pública l’obertura dels camins veïnals per enllaçar amb la Sénia. No seria fins el 1931, després d’una reunió d’alcaldes i diputats a Castelló, quan la Diputació arrancava les obres de la Sénia en amunt. En un esforç cívic encaminat a donar a conèixer la Tinença i revertir la situació d’abandonament, el diari a l’agost de 1935 prenia la iniciativa d’organitzar un viatge “para estimular entre los castellonenses el cariño hacia aquellos pintorescos pasajes”. No obstant el mes següent l’aplaçaven pel retard en la construcció del pont del molí de Xirlets (cap al juny de 1936 una comitiva oficial, “son los primeros autos que llegan hasta aquellas alturas”, lliuraria simbòlicament als veïns una part de les obres). El mitjà destacava que, a resultes de la campanya que promovia, no només la Diputació s’esforçava en l’arranjament de les vies de circulació, sinó que per la seua banda l’inspector d’ensenyament oferia una Missió Pedagògica (Heraldo de Castellón, 24/9/1935).
Finalment, l’excursió popular quedaria convocada per a mitjans d’octubre, i comptava ja amb una vintena de castellonencs inscrits abans de quedar anul·lada adduint que “el tiempo no ofrece las necesarias seguridades para un recorrido de tal naturaleza”. A les portes de l’estiu del 1936 s’anunciava que al juny visitarien la Tinença, P. Villalba, V. Balaire i J. Tomás, i al poc s’assenyalava com els tres excursionistes procedents de la Plana havien accedit del Boixar a Fredes per un camí de ferradura, i com el vial que pujava des de la Sénia estava en pèssimes condicions pel pas de les carretes que baixaven la fusta, i per això reclamaven la reparació, per tal d’aconseguir que “Fredes, que merece ser conocido por todos los amantes de la naturaleza, fuera visitado por estos”. Per aquells dies començaria la Guerra Civil i l’arranjament de la carretera de Fredes, a l’igual que la visita dels amants dels paisatges muntanyencs, hauria d’esperar unes dècades.
Àlex Farnós Bel, biòleg i museòleg
