Dissabte passat vaig matinar. A les 7.00 h vaig fer cap al bar de la gasolinera que es troba a la sortida de l’autovia a l’alçada de Cambrils. Devia ser un dels únics llocs oberts de la població en una hora tan intempestiva. L’ànsia per la meua participació unes hores després a la Jornades de la llengua: on som i on anem?, que es van celebrar el cap de setmana a Alcanar, em devia neguitejar una mica. Un cop alçat, em calia urgentment una mica de cafeïna. Així que, aprofitant l’avinentesa, vaig decidir esmorzar com Déu mana. Instal·lat ja a la barra de la cafeteria, vaig etzibar al cambrer amb tota la naturalitat del món la meua petició: “un entrepà de truita, per favor”. I el cambrer, d’origen hispanoamericà, amb un silenci trencat per una expressió ocular de pànic, em va fer avinent que no havia entès ni un borrall. Per a un malalt de llengua com jo, el dia no començava bé. Tanmateix, ben ensinistrat en l’estratègia de l’assertivitat, em vaig disposar a fer la meua primera classe de català del dia. Que conste que la vaig fer a satisfacció aparent del cambrer i, sobretot, meua. “¿Y de bebida, qué tomarà?”, m’interpel·la tot seguit el xicot. “Un tallat”, li vaig contestar, tot preparant-me per a impartir la segona lliçó. “Un cortado, esto sí sé qué es”. Riem tots dos a propòsit del meu reforç positiu davant la diligència mostrada per l’aprenent potencial. La cosa, òbviament, no passa de ser una anècdota. Una més de les que els usuaris de la llengua catalana més compromesos solen relatar recurrentment amb una certa angúnia. Ara bé, l’episodi en qüestió encara va tindre una nova derivada lingüística que em va fer reconciliar amb l’espècie humana que viu a l’altre costat de la barra. I és que, com aquell que no vol, privadament, un noi d’aspecte igualment racialitzat que també servia a la barra, es va adreçar al meu bàrman amb un to que barrejava afecte i circumspecció: “Lo ves, ¿tienes que aprender?”. “Claro”, li va respondre. Una mica més i em cauen les llàgrimes.
La cosa ve a tomb de la publicació recent de dos estudis demoscòpics seriats: l’Enquesta d’Activitat del Sector de Restauració de Barcelona: Direcció de Serveis de Comerç, Restauració i Alimentació i l’Enquesta d’Activitat del Sector Comercial de Barcelona: Direcció de Comerç i Consum. Els treballs, impulsats per l’Ajuntament de Barcelona, diagnostiquen l’evolució de la llengua catalana en un sector d’atenció al públic molt rellevant a l’hora de definir el paisatge lingüístic amb què es troba la ciutadania multilingüe que viu o visita el cap i casal català. Quines conclusions sumàries se’n podrien extraure?
Una llambregada ràpida als gràfics de seguida dona peu a titulars cridaners. Pel que fa al sector de la restauració barcelonina, un de cada quatre treballadors no entén el català (24%), mentre que prop de la meitat no el sap parlar (47,6%). En el sector comercial, en canvi, les incompetències són més moderades: només una de cada deu persones que hi treballa no l’entén (10,3%), mentre que al voltant d’una de cada quatre no el parla (23,5%). Tot plegat en el marc d’una tendència decreixent en el coneixement de la llengua catalana, que ja va tindre uns pics de davallada semblant els anys 2016 i 2017.
Pel que fa al sector de la restauració barcelonina, un de cada quatre treballadors no entén el català (24%), mentre que prop de la meitat no el sap parlar (47,6%). En el sector comercial, en canvi, les incompetències són més moderades: només una de cada deu persones que hi treballa no l’entén (10,3%), mentre que al voltant d’una de cada quatre no el parla (23,5%)
Aquestes dades, certament, ens arriben en un moment de preocupació important per la salut del català, a Catalunya en general i en les àrees urbanes de manera especial. A propòsit d’això se m’acuden una sèrie de reflexions que a la millor ens ajuden a entendre millor què està passant. D’entrada, el factor demogràfic es mostra especialment rellevant. No es pot perdre de vista que el 46,8% del personal de restauració és de nacionalitat espanyola (similar al 2023), el 5,9% europea i el 44,1% d’altres nacionalitats. Més de la meitat de la força laboral, doncs, ha nascut fora de l’Estat espanyol. Malauradament, de les dades no es pot obtenir el personal que té el català com a llengua inicial i/o d’indentificació, però no és difícil suposar que és clarament minoritari. Estem parlant d’un espai laboral on la majoria dels treballadors es troba en la franja d’edat que va dels 25 als 44 anys (57%), amb una formació entre mitjana i mínima i amb unes condicions laborals en què la precarietat laboral té més presència de la que caldria. Un espai, tot s’ha de dir, on bona part dels treballadors i els propietaris han reflexionat poc (o gens) sobre la gestió lingüística que la clientela trobaria adequada. En el cas que ens ocupa, sobre l’ús de la llengua catalana en el seu ecosistema històric i territorial.
No es pot perdre de vista que el 46,8% del personal de restauració és de nacionalitat espanyola (similar al 2023), el 5,9% europea i el 44,1% d’altres nacionalitats. Més de la meitat de la força laboral, doncs, ha nascut fora de l’Estat espanyol
Sense dubte, el tema en qüestió ens remet a la insuficiència del marc legal que regula els usos de la llengua catalana. Per més paradoxal que puga semblar, la jurisprudència sobre el nostre marc legal descarta l’establiment d’obligacions lingüístiques. De manera que si els que emprem el català en els moments actuals ens hem de conformar a no haver de canviar de llengua, l’horitzó de la disponibilitat lingüística, això és que s’atenga en la llengua del client, és una quimera. Primera conclusió: tenim un sostre de vidre jurídic que hem de procurar esberlar més aviat que tard. Mentrestant, caldrà fer tasques de conscienciació perquè l’empresariat regule la contractació del personal laboral d’acord amb les necessitats lingüístiques del lloc de treball. I em sembla una obvietat que si ho fem així, contribuirem a (re)situar el català en l’ascensor social. Hem de tindre ben present que tota llengua incrementa el seu valor d’ús en la mesura que el seu coneixement propicia una millora de la seua posició sociolaboral.
Primera conclusió: tenim un sostre de vidre jurídic que hem de procurar esberlar més aviat que tard. Mentrestant, caldrà fer tasques de conscienciació perquè l’empresariat regule la contractació del personal laboral d’acord amb les necessitats lingüístiques del lloc de treball
D’altra banda, en la definició de les necessitats lingüístiques dels llocs de treball del món de la restauració i del comerç, els clients, de manera especial els catalanoparlants, hem de mostrar-nos com a tals, hem d’evidenciar una condició lingüística a la qual massa sovint es renuncia. Segona conclusió: exhibir d’entrada la nostra llengua és una rutina que hem de consolidar. Només així justificarem la necessitat al·ludida d’atenció en català.
L’estat (precari) de la nostra llengua requereix transformacions importants a tots els nivells. L’estructura organitzativa de la societat canalitza les interaccions comunicatives que hi tenen lloc i perfila hàbits de comportament, també lingüístics. És per això que la presència del català en l’àmbit sociolaboral en el seu conjunt, i de manera singular en els sectors tractats en aquest article, és fonamental. D’una banda, contribueix a configurar el paisatge lingüístic desitjat i, de l’altra, reforça el caràcter inclusiu i de millora social que se n’hauria de desprendre.
Miquel Àngel Pradilla Cardona
Catedràtic de Sociolingüística catalana de la URV
Membre numerari de la Secció Filològica de l’IEC
