El matemàtic i pedagog Claudi Alsina sempre diu que la matemàtica rigorosa se fa en lo cap, però la matemàtica bonica s’ensenya en lo cor. I crec que no es pot dir millor.
Quan ara fa un any vaig saber que començaria el curs a l’Institut Gaudí de Reus, com a professor de matemàtiques i tutor de 4t d’ESO, tenia una combinació d’il·lusió i ganes però també un cert respecte. Era la meua primera destinació i m’havien enviat a 100 quilòmetres de casa.
A vegades lo destí mos porta per camins que no havíem previst, com aquelles rectes paral·leles que mai es creuen, però que ens fan descobrir paisatges inesperats. I com diu la dita, si estem al ball, hem de ballar i encara que, com és el meu cas, no sapiguem ballar ni una sardana ni una sevillana, hem de posar-hi el cor i intentar-ho en tot lo que tenim.
Mentre jo intentava transmetre equacions i teoremes, ells m’ensenyaven què és ser mestre de veritat
Els instituts no són només llocs de feina, són espais d’aprenentatge compartit, d’alegries, de reptes, de moments inesperats i, sobretot, de vincles que ens marquen. I és cert que a un institut els docents anem a ensenyar, però si escoltem, també hi podem aprendre molt. I este curs he après molt dels companys docents i orientadors, però qui m’han ensenyat de veritat, en lo cor, han estat los alumnes.
La meua primera promoció han estat una colla de joves de 16 anys que m’han fet riure, enfadar-me de tant en tant (perquè de xerradors n’hi havia uns quants…), però sobretot m’han fet créixer. Mentre jo intentava transmetre equacions i teoremes, ells m’ensenyaven què és ser mestre de veritat. Sense fer soroll, en mirades, en paraules, en silencis i també en aquelles converses de passadís que no surten a cap programació, però que deixen petjada.
Este curs he après que acompanyar significa escoltar, i que la disciplina sense afecte no educa. Que abans de qualsevol aprenentatge ha d’haver-hi un vincle. I això no t’ho ensenya cap màster. He vist alumnes que començaven el curs en dubtes, por o inseguretats, però que l’han acabat sent més forts, més valents i millorant el seu nivell de matemàtiques.
I he descobert que a l’institut no només s’ensenya, sinó que també s’acompanya. Com un ànec que en cura i paciència guia el seu petit Quac Quac pel camí correcte, ajudant-lo a créixer i a formar-se com a persona.
Per posar punt i final a un curs intens, va arribar la graduació, un d’aquells dies que no s’obliden: per les abraçades, les paraules, les llàgrimes… i per aquells petits detalls que queden gravats per sempre, com les samarretes amb la meua cara, les fotos, i sobretot, aquelles mirades que no necessiten paraules.
No va ser un acte ostentós ni ple de formalismes, però va ser un moment molt especial. En la sinceritat de les paraules que surten del cor, vaig compartir un discurs on intentava transmetre tres missatges: no deixeu mai d’aprendre, estimeu sense límits, i sigueu feliços.
A finals de curs sempre arriba la pregunta inevitable al grup de WhatsApp de les famílies: ‘Fem regals als profes o no?’ I com sempre, s’encenen debats intensos a les xarxes i als mitjans, com si la supervivència del món en depengués. A primària són les famílies qui ho gestionen, però a l’ESO ja són els alumnes que s’organitzen. I sincerament, que tota la classe o en petits grups s’organitzin per fer un detall a qui els ha acompanyat tot l’any és un gest no només bonic, sinó gairebé un miracle d’organització entre tant de caos que val la pena reconèixer.
Perquè el que realment compta no és el regal, sinó la intenció. Allò del Petit Príncep, que “l’essencial és invisible als ulls”. I els millors regals són cada detall, cada carta o correu rebut, cada foto que m’han fet arribar estos dies. Allí s’hi plasma l’estima i reconeixement, i això és lo més gran que li poden regalar a un mestre.
la matemàtica rigorosa se fa en lo cap, però la matemàtica bonica, la que transforma, la que deixa empremta, s’ensenya en lo cor
A l’institut, com a tot arreu, hi ha professors més o menys bons, més o menys exigents, més o menys inspiradors. Però el que mai ha de faltar és el compromís de posar-hi el cor, de connectar amb els alumnes des de la passió i la vocació. Les matemàtiques són una ciència rigorosa i exigent, que requereix disciplina i constància. Esta exigència sovint fa que alguns alumnes se sentin perduts. Per això cal ensenyar des del cor, per aconseguir que els alumnes se sentin acompanyats, motivats i entenguin que l’esforç té sentit. Només així podran descobrir la bellesa i la llibertat que les matemàtiques ofereixen.
I acabo com començava, en la mateixa idea: la matemàtica rigorosa se fa en lo cap, però la matemàtica bonica, la que transforma, la que deixa empremta, s’ensenya en lo cor. Ensenyar matemàtiques en lo cor significa reconèixer que cada alumne és un món i que el vincle que s’estableix pot ser la clau per fer comprensible allò que a primera vista sembla difícil o abstracte. És un repte i un privilegi formar part d’este procés. Al final, més enllà dels resultats acadèmics, el que perdura és la curiositat, la confiança en un mateix i la il·lusió per aprendre.
