Esfereïdor, ridícul, preocupant i em quedo curt. Són aquestes algunes de les paraules que, mentre veia a un nen-president llançant femta des d’un falcó d’acer, m’anaven desfilant a ritme militar per les sinapsis. Si poguéssim despertar a aquells primers sofistes qui, fa 2.500 anys van plantar les llavors de la política com la coneixem, potser es preguntarien: “com heu arribat fins aquí? Com podeu permetre a la classe política riure’s a la vostra cara?”. I crec que ells, no serien els únics.
No fa falta creuar oceans ni donar la volta al món per trobar esperpents similars. Com de costum, mirant casa endins la situació reflexa una veritat bastant pèrfida: la vocació política està en perill d’extinció. Quan allò que hauria de ser una recerca del consens i discussió d’acords, es converteix en un espectacle cínic del tipus “tu més – no, tu més”, el diagnòstic està més que confirmat. Un “zasca”, un clip o un titular, no importa fer polítiques per al poble, només qui la té més gran. És massa obvi que alguns van confondre la carrera de política amb el teatre.
I és que sembla que hem perdut de vista una veritat: no sempre tenim raó. La realitat és una, però esdevé diferent en funció de qui la viu. És molt arrogant pensar que l’única interpretació correcta és la d’un mateix. La base d’una societat pròspera és la confiança. Confiar en que podem fer les coses millor amb l’ajuda dels altres. Rectificar és de savis i, malauradament aquí no rectifica ningú. Un genocidi, morts ofegats, iaies morint… la dignitat humana crec no hauria de ser objecte de menyspreu, però com en tot, sembla que el morbo ven l’espectacle.
Espectacle que, més enllà de ser (només) televisat, viu més confortablement a les xarxes. Els no-intel·ligents algoritmes que dirigeixen les cascades d’scrolling, solen abraçar el confort, i no l’estímul intel·lectual. Tant és així, que a les diferents parts se les alimenta només amb un dels discursos ideològics, aquell que els provoca les reaccions positives (tot per un like). Al no exposar-se a altres al·legats, serà més difícil dotar-los de versemblança un cop presentats. En aquest aspecte, sóc més fan dels mitjans tradicionals. Mitjans fiscalitzats que ofereixen una major transparència i igualtat d’oportunitats a les diferents parts.
Aquesta involució és irreversible? No queda esperança per a la política? Jo penso que sí. Penso que els joves que pugem ho tenim clar. Hem vist els errors dels nostres predecessors. Hem vist que l’obstinació amb les idees pròpies i la falta de diàleg només comportar crispació i enfrontament. Volem consens i recuperar els valors democràtics de cohesió i respecte. Però com per a tot, ens hem d’encoratjar a viure. No com a mers espectadors, sinó com els puntaires de la nostra societat. I tú? No va sent hora ja de donar un pas endavant?
