Quan el riu apaga la llum dels pobles, la paraula n’encén la memòria.
Torno a escriure quan la verema ja és acabada i els molins d’oli són a punt d’obrir per extreure’n el fil d’or untuós que regarà les llesques de pa amb tomàquet de penjar. I tornaré a sentir l’olor de terra, un altre cop. Terra mullada: dolça i terrible, segons el dia. La pluja pot ser carícia suau que baixa del cel com un manà i alimenta les plantes, les fa créixer i allunya les sequeres; però també pot ser una bèstia amb noms prohibits.
Avui l’aigua té rostre i furor: la pluja ha tornat a castigar les nostres terres amb aiguats mai vistos, una fúria desfermada per aquesta crisi climàtica que alguns encara neguen. Voldrien aturar el rellotge, o girar-lo enrere fins a un temps en què la civilització industrial ennegria les ciutats i els pulmons dels qui hi vivien.
Als pobles de les ribes de l’Ebre hi ha marques als carreus de les esglésies o a les places que assenyalen l’altura de les riuades. Són ratlles de memòria, llindars de fang. Quan la mirada s’hi clava —en aquella línia que fa constar la tragèdia—, per damunt d’aquell punt imagino barques que naveguen i encenen els llums de la imaginació. Quan el riu apaga la llum dels pobles, la paraula n’encén la memòria.
De petit vaig sentir la riuada bramar. Nit de núvols baixos, cel tapat, una foscor encara més densa: el bram de l’Ebre retrunyia com una màquina antiga que no s’atura. Em posava la pell de gallina. Aquell soroll d’aigua desfermada —de riu sense llum— s’ha quedat a dins com una cicatriu sonora. I, avui, quan torno a mirar les rajoles amb les fites gravades, em poso —per un instant— a la pell de tantes persones que, de nit i sense llum ni res, miren des del tercer pis o des de les golfes, amb el matalàs a terra; o als poliesportius on s’han refugiat, encara senten el bram del monstre d’aigua devorant tot al seu pas.
La pluja que ningú no vol corre pels carrers, arrossega cotxes, nega cases i records: calaixeres que guardaven àlbums de fotos ara naveguen carrer avall. Que temible que és l’aigua quan perd la mesura. Sirenes sonen mentre escric. Al mòbil, alertes: “Perill, no sortiu de casa; pluges torrencials”. Les imatges són esgarrifoses: una rambla baixa com un drac desfet que s’ho endú tot. Un testimoni diu: “Aquest barranc, fa un moment, era sec”. Ara és una boca que escup fang.
No sé si he triat el millor moment per tornar a escriure; potser sí. Ser observador del món —del meu món— significa mirar-lo mentre s’acaba i, alhora, comença. Les meves paraules no volen ser com aquesta pluja que arrenca els records i se’ls endú a la deriva cap al mar. No vull sumar-me al xàfec. Vull aixecar una illa petita enmig de la riuada. Una illa on salvar el que es pugui d’aquest temps nostre de calamitat: guerres que no s’aturen, conflictes que es reobren, empentes de gent jove que vol retornar al passat i en diu ordre.
Les meves paraules volen ser una illa de llibertat. Una geografia mínima i ferma per als qui llegeixen. Per això escric aquest article petit i sense oripells. Perquè, quan tot desborda, sentir és l’únic pont: sentir l’olor de terra, sentir la finestra que sua, sentir el batec d’un colom que passa i obre aire, i el diluvi s’atenua. Si la pluja és la veu terrible del temps, que el text sigui la pausa. I que, demà, quan obrin els molins, el raig de sol de l’oli torni la llum a les llesques i la memòria torni a casa.
