La promoció d’Arriaz SA al carrer Alcanyís de la Ràpita es presentava com una oportunitat immobiliària amb “magnífiques condicions de pagament” i “excel·lents acabats”, així com “amb vistes panoràmiques al nou post esportiu i al Delta de l’Ebre”. Al final, però, va esdevenir una trampa jurídica que presenta uns acabats en forma de sentència del Tribunal Suprem ratificant l’exigència del seu enderrocament, imposa dificultats financeres per a l’ajuntament (responsable dels costos) i obra una panoràmica distòpica perquè les “grans terrasses” promeses només tenen vista a dossiers legals. La causa del nyap originat durant l’alcaldia de Miquel Alonso és el fet que els tribunals consideren que la llicència d’edificació municipal atorgada era nul·la de ple dret. I el pas del temps ha afegit una nota a peu de pàgina demolidora: tot just quan més es necessita habitatge al municipi, caldrà esborrar una promoció que podria servir a pal·liar part del problema.
Tot plegat configura una herència enverinada procedent de mandats anteriors que l’actual equip de govern haurà de resoldre. I és per això que l’alcalde, Xavier Reverté, va posar damunt la taula aquesta problemàtica durant la recent visita del president de la Generalitat, Salvador Illa, a la Ràpita. La via de sortida que explora el consistori és l’ajut de l’Institut Català de Finances per poder fer front (assumint part o la totalitat) als vuit milions d’euros d’aval indefinit (s’entén que en el temps i amb la dificultat que implica que sigui assumit per qualsevol banc) que la sentència, ja ferma i no recurrible del Suprem, imposa a l’ajuntament per a fer front a possibles indemnitzacions a promotor i propietaris, enteses com a danys a tercers. Una xifra que bascula també amb l’estimació efectuada al seu temps del cost de l’enderroc de la promoció, avaluat llavors en 1.750.000 euros. Aquesta xifra podria ser assumible amb part del romanent estalviat durant el passat exercici, encara que això implicaria posar traves a diferents projectes d’inversió a futur previstos des del consistori.
La història arranca amb la sentència del jutjat contenciós administratiu número 1 de Tarragona, que va declarar nul·la la llicència d’edificació d’aquest edifici, atorgada l’any 2006. La sentència va ser confirmada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) l’any 2013 i confirmada posteriorment pel Suprem després que l’ajuntament presentés recurs al·legant la impossibilitat jurídica o legal d’execució de la sentència. De fet, la resolució del TSJC parlava de forma explícita d’una edificació “clandestina i il·legal, al no tenir cap llicència i no ser possible cap esmena, per la qual cosa exigeix l’enderroc de tot allò edificat (és a dir, 136 habitatges amb 137 aparcaments) a l’empara d’una llicència inexistent”.
