Darrerament, és bo poder pensar en Henry Bergson, per exemple, el filòsof judeo-francès que al final de la seua vida es va refermar en les seues arrels, justament quan els alemanys havien ocupat París. Era l’octubre de 1940; greument malalt, es va fer dur fins a la comissaria més propera per registrar-se com a “israelià”, malgrat haver trencat amb el judaisme i sentir-se proper a la fe catòlica. Encara que com a glòria nacional que era s’ho podia estalviar, va voler donar compliment a l’ordre del mariscal Pétain d’identificar els jueus, d’acord amb les directrius nazis.
També podem recordar Sigmund Freud, el fundador de la psicoanàlisi que va haver de fugir a Londres per evitar ser detingut després de la denominada Anchsluss, l’absorció d’Àustria per l’Alemanya nazi. Una fugida paradoxal, perquè cap jueu s’havia enfrontat com ell al judaisme, després que el 1937 afirmés que Moisès era egipci, a Moisès i el monoteisme.
Bergson i Freud són només una petita mostra de tots els jueus que antany haurien maleït i ara maleeixen Netanyahu i tots els sionistes que donen suport al genocidi dels palestins, a banda dels cristians que beneeixen la massacre, un crim comparable al que els jueus van patir als camps d’extermini, amb l’agreujant que s’ha remarcat: que el règim nacionalsocialista va actuar en secret, de nit i a les fosques, mentre que la barbàrie sionista és retransmesa en viu -en mort-i en directe, dia i nit.
Freud va definir la religió -totes les religions- com una neurosi col·lectiva que ens impedeix caure en la fosca solitud de la neurosi individual. Només tenim aquesta explicació per entendre l’horror de les criatures assassinades, de les mares massacrades a l’hora de buscar menjar per a la família entre les ruïnes de Gaza. Només l’al·lucinació col·lectiva de considerar-se el poble escollit per un déu terrible -el déu que ordena Abraham el sacrifici del fill- pot explicar que tanta gent es cregui amb carta blanca per exterminar tantes persones com vulguin, com Franco va creure en signar tres-centes mil sentències de mort després del 39, un deu per cent de la població, com Stalin va fer més a l’engròs amb les seues purgues, com Hitler, com Oliveira Salazar, Hiro-Hito, Pinochet, Mao, Mussolini, Pol Pot, Ceausescu o Videla, com tota la caterva de criminals que han viscut de la mort dels altres.
L’autoconsciència del jueu il·lustrat l’ha convertit en una criatura excepcional que ha marcat la història de la cultura occidental des de la segona meitat del segle XIX. A més dels dos esmentats, la llista d’aquests intel·lectuals heterodoxos, originals i trencadors ultrapassa el centenar i mig de noms il·lustres. I també la llista dels empresaris de la cultura de masses: el cas de Hollywood és paradigmàtic, perquè és una invenció dels jueus i, entre les dècades dels 20 i els 60, homes com Mayer, Warner i Selznick van delimitar el terreny de joc del cinema.
Hollywood ha mantingut més aviat posicions liberals amb alguns tocs esquerrans, tret dels anys foscos del maccarthisme. Ara, la seua reacció majoritàriament prudent o, més aviat, covarda, amb Trump ha coincidit amb una profunda divisió davant dels crims d’Israel. El cas paradigmàtic és el dels germans Cohen.
Una de les pel·lícules més antisionistes que s’han fet mai és Un home seriós (2009), de Joel i Ethan Cohen, una comèdia negra que ridiculitza l’ortodòxia jueva a través de Larry Gopnik (Michel Sthulbarg), un professor de física agnòstic que haurà d’interpretar a la llum de la Torà el sentit de la cadena de desgràcies que li han trastocat la vida. És un docent prestigiós, un ciutadà exemplar i un pare i espòs amantíssim que, de sobte, es troba divorciat, apartat dels fills i arruïnat per obra i gràcia de la voluntat d’un déu llunyà, indesxifrable, que va escollir una nació entre totes les de la terra. És en aquest punt on la solidaritat fraternal dels Cohen es va trencar.
Va ser en ocasió de la gala dels Oscars del 2024, quan Jonathan Glazer va comparar l’Holocaust, el tema de la seua pel·lícula La zona d’interès, amb l’agressió israeliana als palestins i va equiparar la mitzvah sionista amb la yihad islàmica, en un discurs que va provocar el suport de la gran Susan Sarandon i la divisió de la gent del cinema, especialment entre els jueus. I mentre Joel Cohen es mobilitzava i signava el manifest a favor de Glazer, juntament amb Joaquin Phoenix, Ethan Cohen restava immòbil com l’estàtua de sal de la dona de Lot, en girar els ulls cap a un altre costat, mentre la màquina sionista avançava i avança inexorable, com els genets de l’Apocalipsi de Joan de Patmos.
Xavier Vega Castellví
